Dèficits i asimetries
Les darreres setmanes s'ha generalitzat el debat sobre el volum de dèficit públic que l'Estat permetrà a les comunitats autònomes per a l'exercici 2013. Un cop les autoritats europees han relaxat el límit de dèficit públic per a tot l'Estat fins al 6,3% del PIB (algunes veus diuen que en realitat seria el 6,5%), sembla que l'Estat permetrà que les comunitats generin un dèficit equivalent a l'1,2% del PIB (uns 15.000 milions d'euros a repartir entre totes les comunitats). Val a dir que l'administració de l'Estat se'n reserva, doncs, un 5,3% (uns 55.000 milions d'euros).
El problema ha sorgit a l'hora de repartir aquest 1,2% entre les diferents comunitats. Una opció seria repartir aquesta possibilitat de dèficit de forma proporcional al PIB i que totes les comunitats es veiessin obligades a no superar l'1,2%. Però com que no totes les comunitats parteixen d'un mateix volum de dèficit, les que tenen el dèficit més elevat haurien de fer retallades més grans i, per tant, l'efecte advers sobre la seva economia i la seva població seria més gran. La lògica portaria a dir que és el seu problema, si tenen el dèficit més elevat és perquè no van fer quadrar els comptes abans. “No van fer els deures”, se sent a dir amb assiduïtat entres els barons (i les fembres) del partit governant. El problema és que aquest atac de simetria que els ha agafat no és simètric. No es reparteix de manera igual cap a tots els àmbits del finançament autonòmic.
La simetria seria ara un valor a tenir en compte si tot el procés de finançament fos simètric, però no ho és gens. Ho seria si totes les comunitats disposessin de tots els impostos que recapten, o si l'Estat repartís el que recapta a cada comunitat segons la població, o segons el PIB. O inclús si ho fes per tal d'igualar els serveis públics que es donen a cada comunitat, hi hauria alguna simetria. Però no sabem quin criteri utilitza, l'únic que sabem és el resultat final. I aquest resultat final no és gens simètric. Implica que hi ha comunitats que disposen de més diners dels que recapten i comunitats que en disposen de menys. Cosa que fins a cert punt és lògica, però que cal no oblidar ara. Un breu recordatori: la diferència entre el que els ciutadans de Catalunya paguen en impostos i el que reben en serveis públics i inversions és equivalent, per terme mitjà, al 8% del PIB. Això són uns 16.000 milions d'euros cada any. Un dèficit públic del 2% del PIB, el que sembla reclamar el govern de la Generalitat, serien uns 4.000 milions d'euros l'any. És a dir, si Catalunya aportés a la resta de l'Estat la meitat del que hi aporta, 8.000 milions, tindria no un dèficit públic sinó un superàvit del 2%. I aportar 8.000 milions l'any no seria poc. És una quantitat bastant superior al que aportava cada any Europa en els moments en què els fons europeus tenien la seva magnitud més gran.
A CAUSA D'Aquest modEL de finançament, Catalunya ha hagut de generar dèficits públics i endeutar-se per poder prestar uns serveis similars als d'altres comunitats. El seu major endeutament és fruit d'una enorme asimetria. Demanar ara simetria o igualtat entre ciutadans, quan en la base dels diferents dèficits hi ha una gran desigualtat, no és lògic i sembla un mer exercici d'oportunisme.
Una altra idea que s'ha pogut escoltar és que hi ha comunitats insaciables, o que malbaraten els diners, i que aquesta és la veritable raó del seu dèficit més elevat. Però llavors si aquestes comunitats gasten els diners en coses inútils, serien comunitats menys eficients i menys competitives. I per exemple exportarien menys que les altres. Però contràriament, les comunitats que estan més endeutades són les que més exporten. Les comunitats de l'arc mediterrani, Catalunya, València, Balears i Múrcia, són a la vegada les més endeutades en termes per càpita i el pol exportador més important de l'Estat. Una asimetria ben peculiar. Existeixen massa asimetries, per fer de la simetria un valor.
I les darreres setmanes totes les queixes van només cap a una determinada asimetria. La del repartiment del dèficit. Escoltant les veus de presidents de diferents comunitats autònomes, disconformes amb el suposat tracte de favor cap a Catalunya, no deixa d'estranyar la constància amb què el president Rajoy es manté en aquesta idea d'un repartiment asimètric del límit de dèficit. Hi ha moments en què es podria pensar que hi ha una mica de teatre en tot aquest soroll. En altres moments pot fer la impressió que el president del govern ja no decideix com repartir el total de dèficit entre les administracions, de la mateixa manera que no pot decidir quin és el total de dèficit per a l'Estat.
