Sense veritat, només hi ha impunitat

Hem de ser realistes i admetre que, avui, en la societat hi ha un sentiment més gran de justícia; una situació que s'explica pels efectes devastadors de la profunditat i la durada de la crisi. També hi pot influir aquesta desesperant i no sempre justificable lentitud de la justícia a l'hora de fer justícia, un fet que provoca un sentiment social d'impunitat per als poderosos. Però els fets que ens han passat són tan greus que tard o d'hora s'haurà d'arribar al fons, fins i tot per higiene social. No hi haurà més remei. L'entrada a la presó de Miguel Blesa (mal anomenat banquer) ha provocat dues reaccions sorprenents: la social, que s'expressa amb un “ja era hora que comencessin”, i la de la societat civil organitzada: partits polítics, patronal i sindicats, que han mostrat un eixordant silenci molt revelador.

Només CCOO ha tingut l'atreviment de defensar públicament Blesa i criticar l'actuació del jutge instructor Elpidio José Silva per la dràstica decisió d'empresonar-lo. Un fet que ens mostra les complicitats que durant aquests anys hi ha hagut en el món de les caixes, entre les organitzacions socials en ocupar càrrecs i beneficiar-se'n. Diu molt poc de la qualitat democràtica del nostre país que ni la fiscalia hagi fet cap pas per investigar què ha passat durant tot aquest temps, i només un sindicat rar, com Manos Limpias, hagi estat qui ha interposat les demandes. Segons la premsa, ara tenim un centenar de membres dels consells d'administració de diverses caixes imputats per la seva mala gestió i per gestió dolosa, i Blesa n'ha estat el primer. Doncs vinga, que s'investigui tot fins al fons!

A Catalunya, aquests aficionats a jugar a bancs i el monopoli ens han costat pràcticament més del 40% del negoci financer nostre, que eren a les caixes catalanes i ara han hagut de ser nacionalitzades o, com és el cas de Caixa Girona, absorbida per Caixa Bank. Un fet extremadament perjudicial per a la nostra economia i la nostra societat i, malgrat el dany, de moment hi ha un silenci respectuós cap als qui durant anys han jugat amb les nostres institucions. No és estrany que ningú de Tarragona demani investigar la fallida de la seva caixa, o de Barcelona per la seva, o de Girona per la seva, o de Manresa, o de Mataró...?

Tantes complicitats i tants interessos poderosos neutralitzen el que ha estat l'espoli més gran del nostre sistema financer? És clar que els consells d'administració estaven ocupats per polítics, sindicalistes i empresaris que dirigien les institucions com si fossin jocs de taula, repartint poder i diners, i ningú té cap interès en què es facin públics ni la gestió ni els beneficiaris d'aquesta barra lliure. Però els catalans podrem viure per sempre oblidant el gran perjudici que s'ha fet al país? Ho tolerarem?

Tinguem-ho clar, per a l'economia i la societat catalana i, per tant, per a Catalunya, l'espoli i la pèrdua de les nostres caixes és infinitament molt més perjudicial que l'espoli del Palau, i amb aquesta afirmació no vull minimitzar el comportament d'en Millet i companyia, ni exculpar-los, però sí que vull deixar clar que, tot i que es vulgui ocultar, les actuacions d'aquests gestors, que en alguns casos podrien representar presumpta gestió dolosa, han provocat un mal irreparable a l'economia i tota la societat catalana.

És clar que en tot aquest procés també s'hauria d'investigar quina ha estat l'actuació de la Generalitat i la seva supervisió de les caixes catalanes, i quin ha estat el paper del Banc d'Espanya, a banda de fer informes, que ara surten en forma d'exculpació. Sense la veritat, només hi ha impunitat.