Especulació sobre les llengües

A veiam si tindran raó els que parlen de pensament únic a Catalunya, de dictadura de les tesis sobiranistes oficials. Tants anys dient-ho i jo que no me'ls creia, perquè sempre he donat més crèdit a la realitat que a les prèdiques de la premsa madrilenya. Doncs mira, ara resulta que potser tenien alguna raó. Es veu que no es pot discrepar dels que s'arroguen la possessió de la veritat, l'essència del patriotisme i es presenten com a guies espirituals del poble en el seu camí cap al futur. En Sebastià Alzamora va tenir la gosadia de proposar públicament que la futura i desitjada Catalunya nou estat d'Europa mantingués com a segona llengua oficial el castellà. Ja hi vam ser. L'Albert Pla, indignat, responia considerant que els arguments a favor de la cooficialitat en una hipotètica Catalunya independent eren inconsistents, ingenus, surrealistes i propers als postulats del ministre Wert. Com diu Alzamora, déu n'hi do!! Es veu que ser lingüista porta aquestes coses.

Doncs, ves per on, després de pensar que el que puguem dir ara des de les pàgines dels diaris, en Pla, l'Alzamora o jo mateix, és pura i dura especulació, que no ha de tenir ni tindrà cap mena d'influència en la concreció de la realitat quan el problema tingui l'oportunitat de plantejar-se –si la té, aquesta oportunitat–, em sembla de justícia fer costat al bilingüisme defensat per una de les parts. Posats a especular, fem-ho bé. Siguem raonables. Acceptem que, com s'ha dit tantes vegades, la nostra pàtria és la llengua. Respectem i no traïm aquells que han viscut per salvar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa, treballem per accedir al ple domini de la terra, la nostra terra, amb totes les nostres forces. Però deixem ben oberts els ponts del diàleg, permetent que també a casa nostra convinguin molts noms a un sol amor.

Una hipotètica Catalunya independent ha de comptar amb tota la seva riquesa, la dels vells catalans i la dels nous catalans, sigui quina sigui la llengua en què se senten més còmodes. O prendrem el mal exemple de l'Estat espanyol uniformador que blasmem, que patim, que ens margina i menysté?

Si cal establir la llengua oficial d'un estat català –cosa que caldrà veure i que decidiran o decidirem els catalans, tots, quan sigui l'hora– no seria raonable oblidar la realitat lingüística del país, convertir la llengua pròpia en imposició per a la meitat dels ciutadans. Ben al contrari, la viabilitat de Catalunya s'ha de fonamentar en la llibertat de tots, perquè tots s'hi sentin com a casa. Des d'aquest punt de vista diria que les dues llengües haurien de tenir una garantia legal de respecte absolut, almenys per una generació. I no crec que calgui ni especular més enllà. Que els néts decideixin.