La reforma de les administracions

“Pres­cin­dir dels fun­ci­o­na­ris”, “eli­mi­nar-los”: aquests eren alguns dels epítets amb què un mitjà obse­quiava el tre­ball de la comissió de la Reforma de les Admi­nis­tra­ci­ons Públi­ques que, per encàrrec del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, vaig tenir la res­pon­sa­bi­li­tat de coor­di­nar. Els titu­lars esmen­tats eren sor­pre­nents ja que per­ta­nyien al mateix mitjà encapçalant idèntic text a dues ver­si­ons seves a la web. Fal­tava que ens atribuís la comanda d'enve­ri­nar-los per extin­gir-los d'una vegada, tal era la male­volència de qui subs­criu! I, sobre aquests titu­lars, ja s'apres­sa­ven alguns a des­qua­li­fi­car el tre­ball de la comissió, dels qui “fem negoci” amb la reforma, tot opi­nant d'un text que molts ni havien lle­git, fil­trat com estava el docu­ment per aquell mitjà. Pas­sat l'empre­nyada davant la injustícia en el trac­ta­ment rebut per un tre­ball fet gra­tis (sí, sí, sense cobrar) et amore (des de l'estima a la pro­visió pública: mirin si no l'ocu­pació prin­ci­pal dels que el signàvem), encaixàvem la reacció cor­po­ra­ti­vista, immo­bi­lista i con­ser­va­dora d'aque­lles res­pos­tes. Ara l'informe resta ja a dis­po­sició de tot­hom que vul­gui a la web de la Gene­ra­li­tat, i podem comen­tar-ne alguns aspec­tes sense inter­me­di­a­ris mal­di­ents. En pri­mer lloc, l'informe no postula ni l'eli­mi­nació dels fun­ci­o­na­ris ni, òbvi­a­ment, pres­cin­dir-ne. Sabem que això no és pos­si­ble ni, com diem, desit­ja­ble. Estàvem iden­ti­fi­cant en quins àmbits noves con­trac­ta­ci­ons sota el règim de funció pública vénen jus­ti­fi­ca­des per la res­pon­sa­bi­li­tat de la com­petència que exer­cei­xen els tre­ba­lla­dors públics (l'auto­ri­tat), com pel fet de neces­si­tar un esta­tus par­ti­cu­lar que eviti tant l'abús d'aquesta potes­tat enfront de l'admi­nis­trat (poli­cia, pre­sons, poder judi­cial, cos­sos d'ins­pecció) com per pro­te­gir-los d'una influència induc­tiva del par­ti­disme polític (ces­san­ties pretèrites, prou cone­gu­des). Afegíem, a més, que tot i que esten­dre la funció pública fora d'aquell nucli era dis­cu­ti­ble pels seus pros però també con­tres –i que, per tant, calia pen­sar en for­mes dife­rents de pres­tació de ser­veis, tant en ocu­pació pública esta­ble com de con­cer­tació–, així i tot això podia ser acon­se­lla­ble en supòsits con­crets; per exem­ple, quan a la pràctica el cost de la con­trac­tació fes més cara la salsa (les transac­ci­ons) que el peix (els bene­fi­cis de la pro­ducció), quan els actius fos­sin molt específics als bene­fi­cis soci­als (exter­na­li­tats posi­ti­ves que pivo­ta­ven en una millor coor­di­nació) o quan l'oferta ali­ena era ines­ta­ble o seguia com­por­ta­ments opor­tu­nis­tes. De manera que la reco­ma­nació era la de (i) no qüesti­o­nar la funció pública sota potes­tas; (ii) reque­rir en altres casos i de manera sub­sidiària la con­veniència de bus­car alter­na­ti­ves dife­rents, i (iii) mal­grat això, accep­tar en tot cas aquells esta­tuts fun­ci­o­na­ri­als en deter­mi­nats supòsits, que tan­ma­teix s'hau­rien d'expli­car.

De fet, seguia així la comissió bona part de les noves tendències de reco­ma­na­ci­ons: “fes” o “explica per què no fas”. És una manera sen­zi­lla de tren­car asi­me­tries i tras­lla­dar la càrrega de la prova. Alguns exem­ples: pro­visió pública (regu­lació, finançament i res­pon­sa­bi­li­tat davant l'usu­ari) no implica sem­pre, per defi­nició, pro­ducció pública admi­nis­tra­tiva de gestió directa, i s'ha de poder expli­car en cada cas la raó per la qual no s'apro­fita la col·labo­ració pri­vada si aquesta exis­teix. En un ter­reny simi­lar: la no-trans­parència (com a prin­cipi, tota interacció entre admi­nis­tració i admi­nis­trat ha d'estar dis­po­ni­ble a la web) s'ha de jus­ti­fi­car a l'empara, si és el cas, de la llei de pro­tecció de dades; el silenci admi­nis­tra­tiu com a cri­teri sem­pre és posi­tiu, i si no pot ser així, s'ha d'argu­men­tar per quina raó no ho és, i d'entrada, els ter­mi­nis de res­posta o al·lega­ci­ons han de ser els matei­xos per a l'admi­nis­tració que per a l'admi­nis­trat, i si aquest no fos el cas, cal expli­car-ho. Altres camps: una comissió de nome­na­ments ha d'acre­di­tar la capa­ci­tat direc­tiva pública ja que, per exem­ple, ser un bon cap de premsa del líder de l'opo­sició no fa per un bon direc­tor o ges­tor de la cor­po­ració de mit­jans públics quan es gua­nyen unes elec­ci­ons. Sovint és el ges­tor o direc­tiu públic el que neces­sita pro­tecció fiduciària enfront del polític i no el per­so­nal sub­al­tern que tre­ba­lla a l'admi­nis­tració. I sobre tot: cada llei prin­ci­pal ha d'incor­po­rar una memòria econòmica jus­ti­fi­ca­tiva i un preàmbul que mar­qui els objec­tius el com­pli­ment dels quals empírica­ment han de ser­vir per ava­luar la seva efec­ti­vi­tat, així com les raons per les quals s'ha optat per aque­lla alter­na­tiva enfront d'altres, i per això aques­tes nor­mes han de com­por­tar una reserva mínima de finançament que per­meti la seva ava­lu­ació poste­rior. Així mateix, tota regla nova n'ha d'iden­ti­fi­car alguna altra que pugui abo­lir. Last but not least no sem­bla lògica la sepa­ració entre con­se­lle­ries de les com­petències rela­ti­ves al fun­ci­o­na­ment de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques de les que cor­res­po­nen al seu finançament. I si us plau, sim­pli­fi­quem admi­nis­tra­ci­ons: que el punt d'accés s'ubi­qui tan pròxim com es pugui al ciu­tadà, inde­pen­dent­ment del back office cen­tra­lit­zat que es desitgi.

La reforma de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques és una tasca que tenim pen­dent a casa nos­tra des de la cre­ació de la Gene­ra­li­tat. La inèrcia de con­ti­nuar amb el model d'admi­nis­tració espa­nyola passa avui fac­tura a una eco­no­mia que vol ser més com­pe­ti­tiva i difi­culta una gestió dels ser­veis prou fle­xi­ble que pugui ser­vir el benes­tar de la majo­ria.