Bombardeig

L'Emma Vilarasau i la Míriam Iscla estan fantàstiques, el text de Pere Riera és intens, divertit i emocionant, la posada en escena és molt atractiva, amb moments realment brillants. Barcelona, l'obra que s'està representant a la sala gran del Teatre Nacional, és un espectacle en majúscules que acaba amb el públic dempeus i una gran ovació. I, tanmateix, quan hi ets, quan has vibrat amb aquestes tres hores de teatre, quan t'has sentit impulsat a aixecar-te del seient i cridar “bravo”, tens la certesa que ni tu ni la resta del públic no esteu aplaudint l'elenc, ni l'escenografia, ni el director. Enteneu-me: sí que els aplaudíem, però perquè la seva feina –excel·lent– s'havia posat al servei d'una emoció que va més enllà del fet teatral. Jo, personalment, aplaudia la meva àvia Carme, que mai no va poder sentir xiulets, encara que fossin dels petards de Sant Joan, sense empal·lidir i començar a tremolar. I el seu home, el meu avi Antoni, que l'any 39 es va quedar a l'interior del mas on vivien refugiats, als afores de Figueres, mentre els altres sortien al carrer a saludar els soldats i celebrar el final de la guerra. I la meva àvia Maria, que recordava entre rialles aquella baixada al refugi, quan va perdre la sabatilla a mitja escala i tothom xisclava perquè la deixés enrere i ella va decidir que no volia anar descalça d'un peu. I si jo vaig pensar en els meus avis, imagineu els espectadors de família barcelonina, que deuen haver sentit explicar cent vegades els bombardejos del març del 38, que potser hi van perdre algú. A la sala gran del Teatre Nacional, Barcelona posa tothom dempeus, aplaudint picant fort les mans, amb una contundència emocionada, aplaudint els nostres pares, avis i besavis, tots els que van viure una guerra i van haver d'encaixar el sotrac emocional que suposa. Les seves vides interrompudes, el seu món girat de l'inrevés, les actituds miserables, les heroiques, les decepcions, el fàstic. I aquell sentiment vague però cert: hi ha una altra mena de bombardeig, projectils que no esclaten però esclafen, atacs que no ensorren edificis però vulneren els pilars de la nostra societat, sorolls que no es mesuren en decibels però que tapen el diàleg. I nosaltres, els catalans del 2013, també necessitem coratge i resistència.