Europa, amb UE o sense
La nostra història mediterrània acompanya la nostra vocació europea, en contrast amb la tirada més atlàntica, africana o americana d'Espanya o Portugal. Intel·lectuals, artistes i científics anaven a París, però també a Londres, Berlín, Roma, Zuric, Ginebra... Just acabada la Segona Guerra Mundial, el Consell Nacional Català reivindicà el sistema democràtic, el dret d'autodeterminació de la nació catalana i...l'ample de via europeu, en un gest precoç d'europeisme ferroviari. I, en ple franquisme, a despit de la ferotgia de la dictadura, Catalunya era el país més europeu de la península, on la influència europea en la cultura, el pensament, l'arquitectura, la moral i els hàbits socials quotidians era més evident. Les grans innovacions científiques, artístiques, humanístiques, religioses i esportives trobaven, aquí, la porta d'entrada peninsular. I ja abans de l'ingrés d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, la Generalitat creà el seu propi organisme de relació amb Europa: el Patronat Català pro Europa. Ho dic perquè no hi hagi cap dubte sobre la identitat europea de Catalunya, la seva europeïtat i el seu europeisme. Però és evident que el dèficit democràtic de la Unió Europea en els seus organismes comuns, l'adopció de mesures econòmiques doloroses per als sectors populars i les empreses petites i mitjanes, així com l'hegemonia decisòria centreeuropea en detriment del sud mediterrani, han dut a un cert qüestionament, per no dir desil·lusió, de les esperances posades en Europa per la societat catalana, partint d'un cert europeisme ingenu i acrític que ens feia creure que la UE era la clau que obria tots els panys.
Tot i que Europa sigui bàsicament la UE, ni aquesta és tota Europa, ni tots els països del vell continent hi pertanyen. Personalment, m'estimaria més de ser-ne membre, sobretot per motius diguem-ne culturals, i ara i tant, disposar de l'euro com a moneda pròpia de la Catalunya independent. Tanmateix, cal relativitzar tòpics i prejudicis extrems que s'han instal·lat en tantes mentalitats, perquè ni el simple fet de ser a la UE resol tots els problemes (Espanya, Grècia i Xipre hi són i algun maldecap pateixen), ni és cert que fora de la UE no hi hagi vida possible (Noruega, Suïssa i Islàndia no hi pertanyen i són països on no es viu precisament malament). Es pot ser europeu i no ser membre de la UE, doncs, i de territoris africans o americans com Reunió, Canàries, Ceuta, Melilla, Martinica o Guadalupe i ser dintre de la UE, mentre indrets com les Illes Fèroe o Grenlàndia se'n mantenen fora, tot i ser part de Dinamarca, que sí que n'és membre de ple dret. Catalunya, país més gran que nou dels 27 estats membres, podria continuar sent europea estant a la UE o bé quedant-ne fora. Perquè, fins i tot en aquest darrer cas, estats europeus que no hi pertanyen hi mantenen acords especials de col·laboració en determinats àmbits, com també els han subscrits estats tan clarament africans com el Marroc o bé Tunísia. L'europeïtat, per tant, no depèn de la pertinença o no a l'organisme comunitari.
Pel que fa a l'euro, tòpic amb què pretenen dissuadir-nos de les nostres aspiracions sobiranistes, hi ha deu estats dels 27 actuals que no tenen aquesta moneda i no pertanyen a la zona euro, com Dinamarca, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, Regne Unit, Suècia o Txèquia. Però, a la inversa, hi ha estats de fora de la UE que sí que tenen l'euro com a moneda, com Andorra, Kosovo, Montenegro i la mateixa Corea del Nord en els seus intercanvis internacionals. I en l'espai Schengen per a la lliure circulació, no hi són el Regne Unit o Irlanda, però sí estats no membres de la UE com Islàndia, Noruega o Suïssa. Podem ser, doncs, a la UE, a l'euro i a Schengen, a tots tres llocs alhora, a dos, a un o a cap, però el que no deixarem en cap moment és de ser a Europa i continuar sent europeus.
