Deu centimets, sisplau!

Sempre m'ha impressionat la imatge dels vells anarquistes que demanaven “deu centimets per a la pólvora” als llocs on sabien que no els podien enxampar i on creien que hi havia persones solidàries a favor de la causa de la Revolució. Si mai no m'ha agradat ni el verb militar ni el substantiu militància, he mirat de practicar allò que significaven, amb una fe escassa i una bona voluntat de persona insolvent. Especialment quan es tracta de posar al platet unes unces d'esperança, en el cas de persones socialment excloses –com l'Espriu, guardant distàncies: “parlo d'esperança... desesperançadament”– i en tot allò que suposi donar suport als creadors i divulgadors d'allò que anomenem cultura.

Quan era diputat al Parlament, i en la tramitació d'una llei sobre biblioteques, vaig mantenir una esmena fins al final, que vaig fer decaure després de defensar-la: “Que les biblioteques siguin reinaugurades, per les autoritats competents, cada sis mesos.” Té tot el dring de contrasentit d'un marxista de l'escola de Groucho (Marx). La intenció era, però, diàfana: havia constatat que a un nombre massa gran d'autoritats només els interessa la cultura quan poden inaugurar el que sigui. I més si el fet dóna lloc a un anunci als mitjans de comunicació, a unes paraules que facin ressaltar la passió de la personalitat (política) a qui toca dir-les per la “cultura”, etc. Perquè hi ha entre nosaltres massa devots de la cultura de l'efímer i massa poques persones electes que s'adonin, com ho van fer, en canvi, dirigents de la Mancomunitat, d'aviat farà un segle, de la importància de les infraestructures culturals: arxius, biblioteques, conservatoris de música, instituts del teatre, excavacions arqueològiques, filmoteques, escoles de dansa, escoles de circ, iniciatives a favor dels futurs professionals del cinema, cicles d'estudis per formar futurs professionals de la cultura, etc.

En temps de crisi, qui no recorda la quantitat de llocs de treball i de projecció internacional de la cultura? No és malversar recursos quan la Generalitat els llença per finançar comissaris llecs en la matèria per aniversaris que només fan patxoca a qui es gasta l'almoina milionària xuclada del diner públic?