Opinió

El rerefons de la llei Wert

El problema és la no-acceptació de la pluralitat lingüística i cultural de l'Estat espanyol

El diputat popular Enric Millo ha definit el front comú catalanista contra el projecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE) com una cimera convocada pel “govern de CiU contra el govern d'Espanya” que només persegueix “fomentar la confrontació i la crispació social”. És difícil concentrar en tan poques paraules tantes fal·làcies. En primer lloc, la confrontació i la crispació social es deriven de la voluntat del legislador de tirar endavant una llei que atempta directament contra la llengua i la cultura catalanes en la mesura que envesteix directament contra un model educatiu, el de la immersió lingüística, que ha demostrat la seva excel·lència durant més de tres dècades, sense minvar els coneixements de castellà assolits pels alumnes. Encara més, el nivell de castellà d'aquests alumnes està per damunt del de moltes altres comunitats que només tenen com a llengua pròpia el castellà. En segon lloc, no és una cimera del “govern de CiU contra el govern d'Espanya”. És, en tot cas, una cimera d'aquells partits que més àmpliament representen (107 escons sobre 135, el 79,3%) la societat catalana contra l'intent de minimitzar la presència i el coneixement del català a l'escola i d'atiar la confrontació social mitjançant una llei que arremet contra l'ensenyament en català i contra les competències de la Generalitat. En tercer lloc, introdueix de nou l'assignatura de religió que puntuarà en el moment de fer el barem de la nota mitjana obtinguda pels alumnes en els diferents cicles educatius. Però que ningú s'escandalitzi, perquè això no és pas fonamentalisme a diferència del que succeeix en altres sistemes educatius que no formen part del nostre entorn. Per acabar, sanciona la segregació per gènere, que a Catalunya ja es produeix en certes escoles privades.

I així podríem seguir amb molts altres punts de la denominada llei Wert. Però no val la pena, perquè el problema és un altre que no té res a veure ni amb l'educació ni amb la llengua. De fet el problema és el de sempre: la no-acceptació de la pluralitat lingüística i cultural de l'Estat espanyol i la forja al llarg de la història d'una concepció d'Espanya lligada i hereva d'una sola nació, Castella. No hi ha res a fer, forma part de l'ADN de la dreta espanyola (i de bona part de l'esquerra), que ancorada en glòries passades i provincialisme menysprea, com va escriure Antonio Machado, tot allò que ignora. Tanta estultícia es fa difícil d'entendre. Només se m'acudeixen tres raons: a) la dreta espanyola està amarada d'una pulsió totalitària –herència d'un temps passat d'arrels profundes– que no accepta “l'altre” i malda per destruir tot allò que és diferent; b) són necis; c) el govern de Mariano Rajoy està infiltrat per separadors –o, àdhuc, per separatistes camuflats– que amb les seves accions alimenten la secessió.

Els objectius semblen cada cop més evidents: ofec econòmic –la qual cosa no eximeix de responsabilitats el govern de la Generalitat per les polítiques de retallades i d'austeritat que tenen uns costos que amenacen de destruir la cohesió social del país– i anul·lació lingüística i cultural. Davant d'aquesta ofensiva cal presentar esmenes conjuntes al Congrés dels Diputats, tal com es va acordar en la cimera; recórrer contra la llei davant el Tribunal Constitucional i davant les comissions de drets humans d'organismes internacionals (Nacions Unides, UE...); i, per què no?, exigir reciprocitat: educació en català per als alumnes que ho sol·liciten en altres comunitats. Això no obstant, tot indica que el govern Rajoy no farà marxa enrere, perquè el veritable problema de fons no és el sistema educatiu sinó la voluntat de posar fi al fet diferencial. Aquesta és la qüestió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.