Xavalla

Ho vaig sentir en una tertúlia a la ràdio. Tot eren homes. Van dir que les monedes d'un i de dos cèntims feien molta nosa i que estaven a favor de la proposta de la UE de retirar-les. N'hi va haver un que va dir que a casa seva en tenien un pot ple que no feien servir mai. Ostres!, vaig pensar. Però ja se sap que la tertúlia distesa pot portar a dir coses una mica frívoles. Però quan diumenge vaig llegir a Presència les opinions de quinze persones –una sola dona– que, en general, també veien normal i necessari que desapareguin, em vaig preocupar de veritat. Però que no havíem quedat que érem pobres? Que no havíem quedat que hi ha gent que passa gana? Que hi ha nens que fan un sol àpat al dia? Un dels preguntats (que porta un programa d'economia a TV3) deia que posa les monedes en un pot –un altre pot!– i que no sap a qui encolomar-les –sí, deia textualment encolomar-les– perquè són una autèntica ferralla. Un altre afirmava que hi ha molta feina a comptar les monedes petites. Molta feina! Doncs que me les porti, que ja les comptaré jo. Faré pilons de deu monedes d'un cèntim i pilons de cinc monedes de dos cèntims, i després aniré a la fleca a comprar panets i els donaré a persones que sé que ballaran per un peu.

Insisteixo que la majoria d'opinadors del tema monedes, que deien alegrement que la xavalla havia de desaparèixer, eren homes. Potser és perquè les dones portem bosses grosses i moneder, i res no ens fa nosa. O podria ser que els homes anticèntims no tinguin el costum, per exemple, d'anar a comprar a la Moda, la merceria centenària de la plaça del Vi de Girona, on sempre hi ha cua però on t'atenen molt amablement, a comprar fil, botons o cinta amb l'estelada, que et pot costar vint-i-dos cèntims o un euro amb quaranta-set. O a la carnisseria, a comprar una terça de carn picada, que te'n pots fer tres euros amb setanta-vuit...

Torno al panet: fam, faim, fame, hunger, hambre...