El muntanyisme sedueix
Sí, malgrat tot, inclosa la mort recent de Juanjo Garra al Dhaulagiri, crec que val la pena córrer el risc de fins i tot perdre la vida per coronar els cims més alts de la Terra. Ascendir dalt de les muntanyes més difícils, aconseguir no tenir més horitzó que el cel i les muntanyes de l'entorn, provoca una felicitat interior, una satisfacció que poques coses hi són comparables. És innat a l'ésser humà voler conèixer, gaudir i, si cal, patir tot el que hi ha al nostre món. Són paraules d'ell; al cap i a la fi, és la trajectòria d'un alpinista de màxim nivell.
El muntanyisme és un repte únic. S'ha de tenir voluntat, preparació, equip i disciplina, un amor propi que el seny ha d'equilibrar i un sentit solidari que fa abandonar tots els objectius i les ambicions de fer cims davant les dificultats d'un altre o els accidents quan es produeixen. Home de llarga i continuada experiència, càmera d'alçada, esquiador i maratonià de muntanya. Cal destacar una característica que apareix sovint en els alpinistes més exigents: són persones amb una sòlida formació, implicats amb el seu país, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura. A tall d'exemple, aquest muntanyenc lleidatà internacional és coautor de tres llibres que demostren el compromís amb la seva terra i la seva gent: Cròniques de la població de Suchs, Dona i planificació familiar, un rol social i Tradicionari sobre jocs i esports tradicionals.
Si ens fixem en els darrers tres dies de la seva vida, haurem d'incloure els esforços suprems de Kheshap, el xerpa que l'acompanyava, i la munió d'alpinistes d'arreu del món que maldaven per ajudar-lo. Un exponent d'ajut humà, desinteressat, com en pocs esports i activitats de la vida es dóna.
En el muntanyisme, el triomf d'un és el triomf de tots. A tots els que ens agrada l'excursionisme, sigui quin sigui el nivell assolit, ens motiva amb els més purs sentiments la natura. Sigui la geografia abrupta o suau, els espais naturals preservats o no, dolços o feréstecs, el conjunt de la terra de qualsevol lloc ens provoca una atracció única, ens sedueix. Als muntanyencs i els excursionistes els criden com música temptadora irresistible de sirena els cims, les muntanyes, els cingles, els torrents, les geleres i les tarteres, els llacs i les glaceres, les parets o les fous, les neus o les roques, les vies ferrades i els avencs, la fauna i la flora. Tot és el seu objectiu i, com no pot ser d'altra manera, el voler i el respecte envers la gent que hi viu.
L'excursionisme i el muntanyisme van descobrir el país de cap a cap a finals del segle XIX, després vindria la resta de l'Estat, d'Europa i el món. En conèixer-lo, l'ha estimat i l'ha fet estimar, ha fet apostolat per la seva llibertat, pels horitzons infinits, per no posar límits a la llibertat. Per això, en l'excursionisme català sempre hi ha un desig d'independència nacional. L'alpinisme ha de lluitar contra la massificació publicitària i el professionalisme que l'empenyen, ha de separar qui estima la muntanya i el sentit més pur de viure-la d'aquell altre que dels seus reptes personals en fa aventures periodístiques. On hi ha excursionisme sa hi ha vida, hi ha lluita política i cultural, hi ha identitat. La força tel·lúrica de les muntanyes va fer néixer aquesta pàtria nostra a banda i banda del Pirineu. Darrere d'un excursionista, d'un alpinista de debò hi ha un ésser honest, un defensor de la terra.
És indiscutible que com més nivell, més risc, però si parlem de riscos hi hauria una munió d'activitats a la vida diària que no es podrien fer pel risc que comporten.
La mort de Juanjo Garra ens deixa un record dramàtic dels darrers dies de la seva vida, però el que sempre recordarem és l'esperit obert i nítid de la seva mirada. El llegat d'un alpinista que dóna continuïtat a l'eterna lluita del ser humà per la superació i la generositat envers altri, començant per si mateix.
