La guerra que diu que no hi ha

S'explica que Newton va descobrir la llei de la gravitació universal quan una poma es va despenjar de l'arbre on ell es recolzava. Si el seu pensament hagués funcionat com el d'un polític europeu d'avui dia, hauria dit que no convé treure conclusions precipitades; que no s'han de fer generalitzacions sobre el comportament de les pomes; que si bé una ha caigut avui a terra, qui sap si demà el pomer les enviarà totes cap al cel. A Europa la deducció lògica està mal vista, i ja deuen estar revisant els programes d'estudi perquè no en quedi ni rastre. No és difícil adonar-se que hi ha combatents islàmics irregulars que, en grups petits, cometen assassinats amb el propòsit d'aterrir la població civil, i provoquen de tant en tant alçaments de barri amb destrosses i saqueig. Però, cada vegada que passa, l'entreteniment consisteix a discutir si es pot parlar o no de terrorisme, a negar que fets anàlegs puguin tenir cap relació, a lamentar que determinades subvencions no siguin més abundoses i a silenciar els qui denuncien la lenitat dels governants. L'endemà del cas de Woolwich –un soldat de paisà, mort a ganivetades per dos sorges nigerians que cridaven, en àrab, Allahu-àkbar–, el primer ministre Cameron s'afanyava a afirmar que “no hi ha res en l'islam que justifiqui aquest terrible acte”. Com que no té cap autoritat per especular sobre què és ni què no és una bona acció des del punt de vista d'una religió que no és la seva, hem d'entendre que s'adreçava als qui pensen que, quan algú mata fent professió de fe islàmica, és perquè alguna cosa hi té a veure l'islam. La gent no entén, i molt raonablement desconfia, de la puresa d'uns grans principis que haurien estat pervertits per un grapat de pecadors, sinó que jutja el comportament dels islàmics realment existents, els que té al davant i fan el que fan, i també els contrasentits i les excuses de mal pagador d'unes autoritats que deixen fer el que deixen fer. S'ha de dir que hi ha una ideologia criminal, que no es pot identificar amb l'islam in toto –als qui discrepen que es cometin assassinats en el seu nom els pertoca distanciar-se'n sense ambigüitats–; que hi ha una estratègia de conquesta que ha avançat gràcies a determinades polítiques d'immigració i dret d'asil; que els assassins poden actuar sols però no estan sols, sinó molt ben adoctrinats i interconnectats, i que hi ha molta por a parlar-ne pensant erròniament que així s'evitaran mals més grans.