L'endemà del dissabte

Si encara hi ha algú que creu que les piulades són efímeres i insignificants, deu ser perquè viu en una campana de bus: el mes passat, un tuit trampós que assegurava que Obama havia estat ferit en un atemptat a la Casa Blanca va fer que l'índex Dow Jones baixés en picat; la dona del president de la Cambra dels Comuns britànica, Sally Bercow, aviat potser haurà de pagar 60.000 € a un lord conservador a qui havia acusat, via Twitter, de ser un pedòfil, i fa quatre dies, el columnista de l'ABC Hermann Tertsch –fill d'un paramilitar nazi refugiat a l'Espanya franquista– va qualificar l'afusellament de Companys d'“una de las pocas ejecuciones de Franco que habría aplaudido toda democracia”.

Al llarg de 28 anys de residència al Principat, mai –i mai vol dir mai, ni a Barcelona, ni al Gornal, ni a Llardecans– no he tingut la sensació d'estar vivint en un país anomenat Espanya. I si es pot tenir aquesta percepció deu ser perquè, malgrat segles d'esforços soferts per part de l'estat habitual, l'etiqueta “Espanya” mai no s'ha pogut enganxar al territori dit Catalunya d'una manera mínimament còmoda. Segurament perquè sempre s'ha intentat fer-ho per la força, amb l'ajut inestimable dels mitjans de comunicació diguem-ne oficialistes.

Un empleat dels quals, en comptes de limitar-se a queixar-se de la presència dels catalans a l'Estat, acaba de lloar l'eliminació física d'un president seu. En uns tuits posteriors, ha intentat justificar aquesta apologia de l'assassinat tot insinuant que el nacionalisme català és intrínsecament dolent; però el fet és que el procés sobiranista ja ha anat força més enllà del concepte nacionalisme (s'interpreti com s'interpreti): es percep més aviat com un intent (políticament transversal) d'esquivar una asfíxia fiscal i cultural programada de l'altiplà estant. I punt. Ara bé, només caldran uns quants tuits més com els del fill del Sturmbannführer Tertsch, perquè molts catalans, ja del tot convençuts que són persones non gratae a la nació que figura en els seus passaports, faran que el procés es converteixi en una cursa contra rellotge per aconseguir la pura supervivència existencial. Serà una mena de marató immensa, com aquella tan famosa de Madrid –no recordo quin any dels noranta– en què una pancarta brandada per un dels corredors posava “¡Catalán el último!”