Opinió

Per què no?

És funció i responsabilitat precisament dels governs i dels representants polítics de trobar la manera de traduir en legal allò que és legítim

La inca­pa­ci­tat per donar res­posta urgent als pro­ble­mes deri­vats de la crisi pot donar raons a la ciu­ta­da­nia per pen­sar que el govern està interes­sat a foca­lit­zar el debat públic més en el sobi­ra­nisme o la qüestió naci­o­nal que en la greu crisi social. Es fan decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons, es con­vo­quen cime­res, es creen comis­si­ons pel dret a deci­dir, con­sells per a la tran­sició i s'apro­ven pro­jec­tes de llei per des­bros­sar el camí que pugui legi­ti­mar el dret a deci­dir de Cata­lu­nya.

És ben cert que en política la legi­ti­mi­tat no sem­pre va lli­gada a la lega­li­tat. En la consciència de cada indi­vidu, però també en allò que en podríem ano­me­nar la consciència naci­o­nal d'un poble, hi ha legi­ti­mi­tats que no poden tenir tra­ducció política perquè no tenen empara legal. És funció i res­pon­sa­bi­li­tat pre­ci­sa­ment dels governs i dels repre­sen­tants polítics de tro­bar la manera de tra­duir en legal allò que és legítim.

La llei de con­sul­tes que des de la set­mana pas­sada està en tràmit al Par­la­ment no deixa de ser un des­ple­ga­ment de l'arti­cle 122 de l'Esta­tut. Aquest arti­cle expli­cita que les con­sul­tes només podran fer-se sobre matèries de com­petència de la Gene­ra­li­tat i remet explícita­ment a l'arti­cle 149.1.32 de la Cons­ti­tució que diu que és l'Estat qui té la com­petència exclu­siva per a la con­vo­catòria de con­sul­tes popu­lars per via de referèndum. Duran Lleida ja ha adver­tit que amb aquesta llei no es podria fer la con­sulta sobi­ra­nista. El xoc entre legi­ti­mi­tat rao­na­ble de poder deci­dir i lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal xoquen, de moment, fron­tal­ment.

Davant d'aquest atzu­cac el govern de CiU, més enllà de decla­ra­ci­ons alti­so­nants, no té avui prou suports per nego­ciar amb el govern Rajoy l'exer­cici for­mal d'una con­sulta sobre l'encaix de Cata­lu­nya i Espa­nya. Con­fia o espera que sigui la pressió de la ciu­ta­da­nia la que forci una nego­ci­ació in extre­mis amb l'Estat per empa­rar la con­sulta pro­mesa.

Arri­bats a aquesta mena d'impasse o d'impotència, per què no pro­po­sar una mena de prèvia? Si el pro­blema és fer via­ble la legi­ti­mi­tat del dret a deci­dir sense con­tra­dir la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal actual, es podria accep­tar el repte dels que ente­nen, des de fora de Cata­lu­nya, que el nos­tre futur com a nació és també un pro­blema seu, un pro­blema per a Espa­nya. Doncs bé, accep­tem de fer una con­sulta prèvia exten­siva a tots els ciu­ta­dans de l'Estat, sub­jec­tes inqüesti­o­na­bles de la sobi­ra­nia que emana de la Cons­ti­tució segons l'arti­cle 1.2 de la carta magna. La pre­gunta, de caràcter con­sul­tiu, podria ser: “Està d'acord que Cata­lu­nya pugui deci­dir si vol con­ti­nuar for­mant part de l'Estat espa­nyol?” El debat que gene­ra­ria la con­sulta seria for­mi­da­ble. Seria com des­ta­par la caixa dels trons i el resul­tat pre­vi­si­ble: Hi hau­ria pro­ba­ble­ment un 80% de “no” i pot­ser un 20% de “sí”. Tan­ma­teix, la res­posta a Cata­lu­nya podria ser gai­rebé a la inversa: un 75% podria dir “sí” i un 25%, “no”. Teòrica­ment no can­vi­a­ria res, però l'impacte d'una res­posta àmpli­a­ment majo­ritària des de Cata­lu­nya rei­vin­di­cant el dret a deci­dir faria tron­to­llar l'estruc­tura monolítica de l'Estat espa­nyol i en la pro­jecció inter­na­ci­o­nal les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals es veu­rien reco­ne­gu­des i cre­a­ria les con­di­ci­ons per obrir una segona fase de nego­ci­ació que seria la d'esta­blir els meca­nis­mes jurídics i els can­vis cons­ti­tu­ci­o­nals cor­res­po­nents que per­me­tes­sin als cata­lans, deci­dir, ja de forma vin­cu­lant, l'abast de la seva vin­cu­lació o no vin­cu­lació amb Espa­nya. Per què no?

Paral·lela­ment i men­tre s'avança en aquesta direcció no es poden des­a­pro­fi­tar els ges­tos o ini­ci­a­ti­ves estric­ta­ment polítiques que visu­a­lit­zin la volun­tat majo­ritària del poble de Cata­lu­nya d'esde­ve­nir estat i de ser reco­ne­gut com a tal. Em refe­reixo per exem­ple a la pro­posta plan­te­jada d'una can­di­da­tura unitària cata­lana a les elec­ci­ons euro­pees. N'han par­lat gai­rebé totes les for­ma­ci­ons polítiques a favor, en con­tra o amb con­di­ci­ons. Qui ho ha for­mu­lat en forma de mani­fest i està reco­llint adhe­si­ons és Nova Esquerra cata­lana. Pre­cisa el mani­fest que la can­di­da­tura unitària seria com­pa­ti­ble amb la lli­ber­tat dels euro­par­la­men­ta­ris d'incor­po­rar-se després al grup més afí segons el pro­grama o pro­jecte euro­peu que pro­pug­nin, però la can­di­da­tura unitària cata­lana per­me­tria expres­sar i visu­a­lit­zar una sin­gu­la­ri­tat res­pecte a la resta d'Espa­nya i seria l'expressió d'una volun­tat de ser com a nació en la casa comuna d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.