Una reial xiulada
El públic del Liceu només és el que és; representa una minoria dins la societat barcelonina i molt menys en el total de Catalunya. La gent del Liceu, com a menys cosa, forma part d'un nivell benestant, més aviat conservador i no gaire afectat per les retallades. Amb tot, fa cent vint anys que algú tirà una bomba a la platea i fa tres dies els anomenats prínceps d'Astúries reberen una monumental xiulada. Tampoc no és la primera vegada que els catalans xiulen els Borbó-Grècia, ja que la monumental xiulada que reberen en l'obertura del mundial d'atletisme, el 1989, establí un rècord que encara no ha estat superat. I els crits contra l'hereu de Franco, quan era príncep d'Espanya, per allà els anys seixanta, moltes vegades anaren acompanyats del llançament d'objectes alimentaris de tota mena (ous, tomàquets... i una vegada, fins i tot, patates). És un risc que va amb el sou i, amb la que està caient, encara representa un risc de baixa intensitat.
Amb tot, ara i aquí, la xiulada del Liceu pot significar molt més del que podria ser l'expressió d'un malestar puntual. Bé, és veritat que és difícil adjudicar tots els xiulets a una sola persona o a una causa concreta, ja que s'aplegaven diversos motius en l'escenari dels fets. Segur: una protesta majoritària cal atribuir-la al descontentament per la situació política actual i la crisi latent que ens acompanya, però també s'hi devia reflectir un desencant pel borboneo actual i la maldestra actuació de la monarquia. I vés a saber si la gent també estava motivada per la presència de la senyora Llanos de Luna, per la companyia de l'alcalde Trias, pels embussos que es crearen a les Rambles o, simplement, perquè no els agradava l'òpera.
Més: la crònica de l'acte parla que se sentiren diversos crits de “foteu el camp”, i aquests sí que tenien destinatari concret. La gent se sent defraudada pel paper prepotent, trapella i fora de lloc del rei i la seva família, un conjunt d'individus d'un comportament gens exemplar. Però, almenys fins ara, calia presumir que Felip i Letizia se salvaven de la crema i no havien perdut la simpatia, potser l'esperança, del poble. La xiulada del Liceu pot indicar que fins i tot aquesta carta, la de la successió borbònica, ja arriba massa tard.