L'esperit del català al cinema
El proppassat dia 17 de maig els cinemes Boliche van obrir les seves portes al públic. Dos emprenedors amb coratge, en Rafael Dalmau i l'Alfons Mas, han decidit tirar pel dret i atacar la línia de flotació del cinema en versió original subtitulat en català. De fet, bé es podria qualificar d'acte de rebel·lia, donada la reticència habitual per part d'exhibidors i majors a l'hora de tenir en consideració la nostra parla. No és, però, casualitat l'opció triada. Perquè optar per la versió original –tot mantenint intacte un dels trets més fonamentals de la creació cinematogràfica: la veu dels actors– i l'idioma natural del nostre país respon a un ideal romàntic –un viatge a les arrels– que encaixa a la perfecció amb l'esperit culte dels dos protagonistes d'aquesta empresa.
Amb en Rafael Dalmau, cinèfil de pro, autor de diversos llibres de cinema, crític de verb esmolat i antic programador de la Filmoteca, tot això entre altres atributs d'una personalitat polifacètica, m'uneix una amistat de 35 anys. Entre títol i títol –tinc una especial estima per la nostra perseverança a haver assistit íntegrament a tot el cicle dedicat a l'obra del primer Hitchcock, ara fa tres dècades–, centenars de converses a l'entorn del cinema han forjat una personalitat comuna; amb matisos, intercanvis intel·lectuals que sovint trobaven en l'absència del català a les pantalles l'eix sobre el qual bastir un fecund intercanvi d'idees i projectes.
Fins a desembocar en la reobertura dels cinemes Boliche. En aquest sentit, recalcar que la migrada presència del català en l'àmbit estrictament cinematogràfic acredita la resistència històrica a l'idioma com a llengua il·lustrada, tal com exposà Antoni Puig i Blanch, català de mena, a La Inquisición sin máscara (1811): “Se hace indispensable abandone [Catalunya] el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación, e igualarla en cultura.” Un pensament que encara avui perviu entre nosaltres en sectors culturalment reaccionaris. En tot cas, la realitat del català al cinema és exigua en contrast amb el joc que dóna en el teatre, el món editorial o, per posar un exemple d'èxit, la radiofonia. I és que ha estat, i és de justícia fer-ne esment, un home de ràdio, en Jordi Basté, qui amb les seves entrevistes a en Rafael Dalmau ha obert el meló del suport institucional.
Perquè la veritat és que en època “d'estructures d'estat” i altres eufemismes a fi i efecte de no dir les coses pel seu nom, tenim una Llei del cinema que roman al congelador (qui ho vol sap que amb l'excusa del vet de Brussel·les a la llei pel fet d'afavorir (?) el castellà, atès que les pel·lícules en aquesta llengua queden excloses de l'obligació de doblar o subtitular la meitat de les còpies al català!). Tot plegat a l'ombra de l'acord de doblatge anunciat per Ferran Mascarell l'any 2011 amb les grans distribuïdores, que preveia en “tres o quatre anys” (a l'actual ritme hi podríem afegir 35 anys més, i ja no ve d'aquí) augmentar fins al 25% el nombre de cintes en llengua catalana a canvi de no aplicar una llei que no disposa ni de reglament d'ús.
Però això són figues d'un altre paner. Al cap i a la fi An affair to remember (llicència cinèfila) és que a la manera d'un Carulla o bé un Cendrós, Dalmau i Mas han resolt deixar-se endur per la passió, assumir el risc i salvar els mots situant el català a les nostres pantalles. Ara, doncs, veurem qui és qui. Tots: teixit associatiu i govern en un periple de llarg recorregut. En especial, però, un públic que ha d'estar a l'altura en el moment de donar suport a una iniciativa que potser –cal ser ben prudents– podria capgirar d'una vegada per totes l'anòmala absència del català al cinema.
