Un factor crític: la cohesió social

Aquesta setmana ha estat plena de males notícies que abracen des del temps, la política, l'economia i l'esport. Semblaria talment com si una conjunció de negativitat s'hagués concentrat en aquests darrers set dies, però si ho mirem atentament observarem que en tots els casos no són més que els resultats de la realitat precedent. Les xiulades als prínceps, tot i que no m'agraden (com tampoc no em va agradar la dedicada al president Mas en el Godó) s'ha d'emmarcar a l'estat d'ànim creixent que s'està produint a Catalunya i que ja ha arribat fins a les butaques del Liceu, la qual cosa demostra fins a quin nivell de saturació estem. Pel que fa l'economia, el focus principal de l'economia ens ve de Berlín, a través de Brussel·les, i com ens tenen acostumats, n'hi ha una de freda i una de calenta. Just al mateix temps que ens allargaven dos anys més el compliment del dèficit, “suggerien” amb terminis unes reformes que Espanya ha de fer inexcusablement. Des de la UE s'ha deixat clar que les “propostes” són d'obligat compliment la qual cosa no s'entén, si no és per diplomàcia, que utilitzin el mot “proposta” quan de veritat són “ordres”. La calendarització i la concreció tant pel que fa als sis objectius i terminis, obligaran el govern a moure's ràpidament, malgrat les reticències expressades. Les tres mesures més importants són: pujada d'impostos i supressió de desgravacions, “acabar”, com diuen ells, la reforma laboral, i fer una gran reforma de les pensions introduint-hi el factor de sostenibilitat. I de moment, amb tot aquest pla dur de noves reformes, Espanya ha eludit ser expedientada per incompliment, però continua sota vigilància. Realment tinc la impressió que en la situació actual, defensar que no estem un país intervingut em sembla agosarat.

I per sortir d'aquesta crisi, com de totes, el comerç i el mercat seran imprescindibles. No hi ha cap altra recepta per activar l'economia que impulsar el consum, intern i extern, i de la mateixa manera que hem vist que només amb l'austeritat el que ens provoca és enfonsar-nos més, si no som capaços de guanyar competitivitat ens serà molt difícil conquerir els mercats internacionals. Un punt d'esperança és que les exportacions catalanes malgrat l'entorn negatiu, s'incrementen i que si els nostres principals clients recuperen l'activitat, estem en una posició molt bona per aprofitar-nos-en des del primer moment de la represa.

Però a l'Estat espanyol, la competitivitat encara és una assignatura pendent. L'escola de negocis suïssa IMD, des del 1997 publica un rànquing mundial sobre la competitivitat i acaba de publicar el del 2013 i realment Espanya no hi queda gens bé perquè està en el grup de països que retrocedeixen. El 1997 estava en el lloc 26, l'any passat en el 30 i el 2013 en el 45 just per sobre de Portugal i per sota d'Itàlia.

La llista ens mostra una Europa a distintes velocitats, mentre que Alemanya, Suïssa i Suècia, tenen la que en diuen recepta d'èxit: les exportacions, la fabricació, la diversificació, les pimes competitives i la disciplina pressupostaria, el sud: Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, no diversifiquen prou la seva indústria, no controlen prou la despesa pública i ara hem de fer un programa d'austeritat sever.

Cal dir, pels incrèduls de la viabilitat d'una Catalunya independent, que en els 20 primers del rànquing hi ha molts països més petits o semblants a Catalunya, com ara Israel, que té la mateixa població i ha passat del lloc 25 al 19. Segons el professor Garelli, autor de l'estudi, els factor crítics de la competitivitat són molt simples: productivitat, diversificació, inversió en infraestructures, educació, suport a les pimes, disciplina fiscal, i sobretot, mantenir la cohesió social. Queda dit.