La xiulada

La principesca xiulada de l'altre dia al Liceu ha obert un fals debat sobre un dels pilars que fonamenten qualsevol societat civilitzada: la bona educació. Només cal veure les habituals genuflexions dels militants del vassallatge per comprovar fins a quin punt ens hem acostumat a confondre la submissió amb la bona educació quan es tracta de relacionar-nos, de lluny o de prop, amb la família reial espanyola. Però si hem de mesurar les dosis de mala educació exhibides en aquella sonada diada musical, potser hauríem de començar per repassar la parella de convidats. Arribar sempre l'últim i aparcar de qualsevol manera sense importar-te les incomoditats que això pot provocar en els altres no és precisament una mostra de finesa en el comportament. No és culpa seva, pobrets, deia un ciutadà qüestionat per un periodista sobre els esdeveniments. És veritat, la culpa és nostra. De tots aquells que els han malacostumat als aplaudiments gratuïts i als cops de cap tributaris cada vegada que els han tingut a l'abast. La relació de qualsevol corona amb qualsevol poble és de dalt a baix i es basa en tota una litúrgia de gestos i docilitats pensats i executats per ressaltar-ne la suposada superioritat sanguínia. En una societat democràtica, és cosa del poble si accepta o no entrar en aquest circ. Protocol, en diuen, quan en realitat és mala educació, la d'ells, la dels qui exigeixen als altres que vinclin l'esquena i petonegin mans.

Al llibre Adiós, princesa, escrit per un cosí de Letícia, s'explica molt bé la manera com l'aristocràcia executa aquests procediments. Abans de la primera trobada amb el rei i companyia, es va sotmetre la família Ortiz Rocasolano a un curset intensiu de suposades bones maneres per ensenyar-los fins on havien d'ajupir el cap i doblegar els genolls quan arribés el moment de saludar ses majestats, tot un manual que mostra com van intentar desposseir-los de dignitat i investir-los d'altes, altíssimes dosis de bona educació.