Calaveres

Hi ha una frase que m'ha marcat, que m'ha perseguit, que em va impactar com un calbot que et deixa grogui quan la vaig descobrir. Un bon amic em va insistir que llegís Calaveres atònites, una lectura deliciosa que em va vendre a través de la frase en qüestió. Vaig llegir l'obra, em va saludar una primera cita que t'ensenya quin pa s'hi dóna –“aquí, senyor secretari, l'única eternitat creïble i a l'abast és la vida quotidiana”–, vaig trobar la frase al final del primer capítol i, tot seguit, encara no refeta de l'impacte d'aquest Boeing 346 literari, em vaig parapetar sobre la resta de relats de Jesús Moncada en una cavalcada al·lucinada. “En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.” La Frase! La frase la diu el jutge Crònides com un Déu vos guard a la llinda del portal d'una tirallonga d'històries ultralocals, universalistes que et regalen una sacsejada incessant, escrites per Jesús Moncada al voltant de Mequinensa. Ara un govern regional que sembla més aviat un secretari polsegós, pentinador de gats, les aixelles suades i el caliquenyo mig caigut, li diria a Montcada que escriu en “Lapao”. Un manifest “dels lectors de Moncada” que circula per internet ja ha recollit més de 8.000 adhesions contra aquesta aberració del Lapao, una denominació per al català de la Franja que sols és capaç de transmetre “garruleria” i “curtdegambalisme”.

De vegades l'“ultralocalisme” d'autors com Moncada és mirat des d'un centralisme-que-es-deleix-amb-el-propi-melic amb condescendència, un gust per allò exòtic que no passa d'aquí. No cal anar fins a Mequinensa perquè això passi. No s'adonen que aquestes històries no és que parlin de Mequinensa sinó que parlen de tu, de tants paroxismes ranquejants, de tants beneïts amb ínfules de lloca estarrufada. El jutge Crònides els en diria quatre de fresques i clares a aquesta colla de calaveres. No els agradaria, però l'entendrien.