Dolents

Joan Vila, l'assassí confés del geriàtric La Caritat d'Olot, compareix aquests dies davant el jurat popular que haurà de determinar si va actuar de la manera que ho va fer perquè és boig o simplement perquè, tal com li va etzibar l'amiga d'una de les víctimes durant el seu testimoni, és una persona dolenta. La diferència, que al capdavall decantarà el veredicte, és que tothom es pot fer el boig, però els dolents ho són sempre de mena. Les intenses jornades processals estan proporcionat detalls esgarrifosos sobre el modus operandi del zelador, la seva manca de pietat, la indiferència davant el dolor causat, tot plegat embolicat amb la presumpta –i fastigosa– pretensió de “donar un bon cel” a les residents, segons una expressió emprada per l'acusat mateix. Mentrestant, Vila s'encara al seu destí amb una mirada perduda, com si volgués fugir ell també del terror que es descriu a la sala a mesura que van desfilant testimonis, fiscals i psicòlegs, i el judici ens recorda a tots els que el seguim que fins i tot els monstres tenen infantesa, companys d'escola i pares que els estimen o els van estimar en un passat que ara els deu semblar remot.

Alhora, però, davant el jurat han comparegut també personatges secundaris d'un drama que posa els pèls de punta a qualsevol que tingui ingressat un familiar en un geriàtric. La metgessa que certificava morts sense revisar el cos i el director que mai va sospitar res tot i que se li morien les ancianes de tres en tres, són exemples que esquitxen injustament la reputació del personal que treballa en aquesta mena de centres, la majoria gent honesta i eficient que mereix que els representi algú millor. N'hi ha que, sense ser persones dolentes, poden arribar a ser terriblement dolentes en la feina que fan.