El nostre Auditori

El futur de la música catalana exigeix millorar la salut dels grans equipaments públics, com ara L'Auditori. Presentada la programació 2013/2014, constato que no tot són males notícies a l'oasi cultural català. L'equip liderat per Joaquim Garrigosa ha repensat amb traça una política d'entrades històricament nefasta: a partir del proper curs, els melòmans catalans podran gaudir de concerts a preus irrisoris, d'entre 6 i 13 euros (confio que aquesta rebaixa, i toco ferro, no afectarà els sous dels nostres músics). Però cal dir, no obstant això, que aquesta voluntat d'obertura serà incomplerta fins que l'equipament redimensioni la seva web i tota la política comunicativa: mentre totes les orquestres i sales del món tenen programes on line que fan caure d'esquena (consulteu el Keeping the score de la Simfònica de San Francisco: quina enveja!) L'Auditori continua essent una autèntica marmota tecnològica, amb una imatge ocellaire que fa riure.

L'important, al capdavall, és a la música: i en aquest aspecte la casa continua sense resoldre tics de tota la vida, com ara l'autisme que professa amb l'Esmuc, notable escola a nivell europeu que viu en el mateix edifici però artísticament no hi dialoga. Al seu torn, L'Auditori té formacions misteriosament abonades a les seves sales (més que residents en podríem dir terratinents): no existeixen a Catalunya més quartets que el Casals? Cal acollir set concerts d'aquesta formació mentre despatxem instrumentistes d'alt nivell mundial com els Diotima? No hi ha més grups contemporanis al país que la Bcn216? Mentre hi ha certes sobreabundàncies sospitoses, veiem que l'OBC continua negant el pa i la sal als solistes catalans: a Barcelona hi viuen alguns dels millors guitarristes del món, i rares vegades trepitgen L'Auditori. Paral·lelament, la salut de l'orquestra ha patit l'enèsima titularitat fallida: cal refundar la formació reflexionant sobre què ha de ser una orquestra pública enguany, amb el prisma d'oferir als catalans una panoràmica de la seva història sonora.

Només així podrà arribar a ser, amb molta il·lusió, el nostre Auditori.