Opinió

Èxit i fracàs de Francesc Cambó

Dibuixa la cronologia i la interpretació de la trajectòria política de Cambó en la relació amb la monarquia, i defuig una visió oficial dels mateixos protagonistes

Fa temps que el pro­fes­sor Borja de Riquer dedica una part de la seva atenció al cata­la­nisme con­ser­va­dor i el paper des­ta­cadíssim que hi va tenir la figura de Fran­cesc Cambó. Anys enrere va foca­lit­zar l'atenció en els temps de la Guerra Civil i el pri­mer fran­quisme a L'últim Cambó (1936-1947). La dreta cata­la­nista davant la Guerra Civil i el fran­quisme (Vic, Eumo, 1996), en què ens va fer evi­dents les con­tra­dic­ci­ons inter­nes de la soci­e­tat cata­lana i les cau­ses del decan­ta­ment de sec­tors de les clas­ses diri­gents cap a la insur­recció mili­tar i la dic­ta­dura poste­rior. Més recent­ment es va ocu­par de Cambó com a home de nego­cis a Fran­cesc Cambó, home de nego­cis i empre­sari cul­tu­ral (Mataró, Caixa d'Estal­vis Laie­tana, 2005), i del seu paper en els anys de la tran­sició entre la dic­ta­dura i la Segona República: Fran­cesc Cambó entre la monar­quia i la república (1930-1932) (Bar­ce­lona, Edi­to­rial Base, 2007).

Ara, ampli­ant el marc cro­nològic, ens pre­senta una panoràmica apro­fun­dida de tot el pri­mer terç del segle XX i de les rela­ci­ons entre Cambó i Alfons XIII a Alfonso XIII y Cambó. La monar­quia y el cata­la­nismo político (Bar­ce­lona, RBA, 2013). Avan­cem ja que en el capítol de con­clu­si­ons el pro­fes­sor Riquer pre­senta els dos per­so­nat­ges que l'abril de 1931 van empren­dre camins dife­rents cap a l'exili, com a mos­tra d'un doble fracàs. Després d'anys de relació intensa i tensa, l'un fra­cas­sa­ria en el seu cap­te­ni­ment de lide­rar i diri­gir la política espa­nyola, refor­mar i trans­for­mar Espa­nya, rege­ne­rar-la i, alhora, asse­gu­rar l'auto­go­vern de Cata­lu­nya, i l'altre, tip de mani­o­brar, fin­gir, resis­tir i con­ser­var, no va poder defen­sar un model de monar­quia que ell mateix havia con­tribuït a des­pres­ti­giar i des­gas­tar. Com diu Riquer, tots dos havien unit el seu destí a un règim que s'ensor­ra­ria el 14 d'abril de 1931 i, així, ben dife­rents l'un de l'altre, aca­ba­rien fra­cas­sant tots dos. El rei, entre altres motius, perquè des d'una acti­tud con­ser­va­dora i frívola havia jugat i des­car­tat la carta Cambó, i havia espe­cu­lat amb el cata­la­nisme, de forma pura­ment uti­litària, i Cambó perquè, con­vençut que hi havia camp per córrer, hi va caure i es va dei­xar uti­lit­zar.

Riquer ens pre­senta una visió nova, cons­truïda amb mate­ri­als inèdits que mati­sen i enri­quei­xen les fonts publi­ca­des dis­po­ni­bles i, sovint, les cor­re­gei­xen. Les car­tes de Cambó, prin­ci­pal­ment als seus col·labo­ra­dors, als diri­gents de la Lliga, Joan Ven­tosa sobre­tot, i alguns docu­ments inèdits del fons de Joan Estel­rich i d'algun altre diri­gent polític català il·lumi­nen els punts fos­cos de les Memòries de Cambó i les omis­si­ons de la millor bio­gra­fia dis­po­ni­ble, que encara és la de Jesús Pabón. D'aquesta manera Riquer es per­met dibui­xar la cro­no­lo­gia i la inter­pre­tació de la tra­jectòria política de Cambó en la relació amb la monar­quia, defuig una visió ofi­cial o interes­sada dels matei­xos pro­ta­go­nis­tes, fixa el con­tin­gut d'una llarga relació d'entre­vis­tes de Cambó amb Alfons XIII i res­se­gueix els can­vis cru­ci­als de la política espa­nyola en el rei­te­rat intent cam­bonià de rege­ne­rar-la, per can­viar Espa­nya i garan­tir l'auto­go­vern de Cata­lu­nya.

Riquer arrenca del dis­curs que, el 1904, Cambó, com a regi­dor de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, adreçà al rei. Hi busca la relació amb la tra­dició del cata­la­nisme polític des d'Almi­rall. El dis­curs de 1904 s'emmarca en la millor tra­dició dels memo­ri­als de greu­ges (1885), dels mis­sat­ges a la reina regent (1888 i 1898) i de les Bases de Man­resa de 1892. I fa el salt a la política activa per tal de des­mun­tar el sis­tema dels par­tits dinàstics, del torn dels par­tits, del caci­quisme i de la cor­rupció, i esta­bleix una cadena que comença el 1901 amb la can­di­da­tura dels qua­tre pre­si­dents i, suc­ces­si­va­ment, anirà des­en­ca­de­nant movi­ments i mobi­lit­za­ci­ons unitàries com la Soli­da­ri­tat Cata­lana (1906) que situ­a­ran el cata­la­nisme en l'escena política espa­nyola. La força del cata­la­nisme i el prag­ma­tisme de Prat de la Riba i Cambó van obrir el camí de la col·labo­ració i l'entesa que es reforçaria, el 1909, després que la Lliga Regi­o­na­lista hagués donat cober­tura a la repressió de la revolta social arran dels fets de la Set­mana Tràgica, en una pri­mera demos­tració que el risc de des­bor­da­ment social por­tava a un reple­ga­ment poruc de les clas­ses diri­gents cata­la­nes.

Riquer dibuixa uns moments cul­mi­nants. “L'hora de can­viar de política”: el rei està con­vençut, i Cambó també, que el sim­ple torn està exhau­rit i que calen solu­ci­ons més dràsti­ques sota la forma de governs de con­cen­tració. La força de l'Assem­blea de Par­la­men­ta­ris, que impulsa Cambó, és un motiu de canvi més (1917). Arriba després “l'hora de Cata­lu­nya”, i Cambó, empès pel rei, pro­mou un procés auto­no­mista sota la ini­ci­a­tiva de la Man­co­mu­ni­tat que es con­creta en un pro­jecte d'Esta­tut fet avor­tar pel mateix rei i les for­ces polítiques con­ser­va­do­res que des­en­ca­de­nen un movi­ment gene­ra­lit­zat de rebuig a tot Espa­nya (1918). Ve després “l'hora de Cambó”, quan el rei li ofe­reix la pos­si­bi­li­tat d'esde­ve­nir el pal de paller de la política espa­nyola a canvi de renun­ciar a l'eix cata­la­nista i viure a Madrid. La Dic­ta­dura de Primo de Rivera és la moneda falsa amb la qual el rei paga Cambó, i ja no hi tor­na­ria a haver relació fins als anys 1930 i 1931, quan arriba “l'hora de sal­var la monar­quia” per sal­var, també, als ulls dels con­ser­va­dors, la pau social. La República i la guerra són epi­so­dis secun­da­ris per a una bio­gra­fia que ha sofert ja el des­gast d'haver pen­sat que ho podria tot (a Espa­nya i a Cata­lu­nya) i s'adona que no ha pogut res.

Esgar­ri­fen, amb ulls d'avui, totes les ener­gies gas­ta­des en els intents de rege­ne­rar Espa­nya per pre­ser­var la iden­ti­tat de Cata­lu­nya i la rei­te­ració del rebuig fron­tal que la història ens demos­tra. Per això Fran­cesc Cambó i Jordi Pujol o Miquel Roca gua­nya­ven elec­ci­ons a Cata­lu­nya i eren influ­ents a Espa­nya, sense cap cor­re­lació de for­ces favo­ra­ble Espa­nya endins, i sense èxits massa tan­gi­bles Cata­lu­nya endins.

Una lec­tura esti­mu­lant i necessària pels temps que vivim i els tràngols que pas­sem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.