Funeral pels cinemes

El cinema més gran de Barcelona, l'Urgel, ha tancat la porta. Desapareix, amb aquest local cinquantenari, l'últim vestigi de les sales que van enlluernar i alimentar la nostra adolescència. Els noms dels antics cinemes difunts ressonen en la memòria com una lletania: Astoria, Atlanta, Capitol, Metropol, Fantasio, Fémina, Windsor, Kursaal, Montecarlo, París, Pelayo, Vergara, Balmes, Savoy, Principal Palacio, Avenida de la Luz, Publi, Galeria Condal... A Girona hem salvat i millorat el Truffaut, però la llista de morts és igualment patètica: Albéniz, Gran Via, Coliseo Imperial, Ultonia, Modern, Familiar, Orient, Catalunya, Lauren... I els cinemes de poble, on són? Entràvem en aquells temples del misteri posseïts d'un estrany desfici: tot allò que l'escola no ens havia ensenyat i la vida no ens havia revelat ho vam aprendre allà dins, en la foscor de les butaques i en la claror de la pantalla; aquelles van ser les aules acadèmiques de la nostra iniciació sensorial i de la nostra educació sentimental. Allà vam tastar el sabor dolç o amarg de les peripècies fílmiques barrejat amb el de les experiències personals.

Després de les glorioses pel·lícules en blanc i negre vam descobrir successivament els films en technicolor, els invents del cinemascope i del vistavisión, l'efímera revolució del cinerama, l'enganyosa suggestió de l'Imax i del 3D. Vam assistir al bateig triomfal de les multisales i a les exèquies del seu enterrament precipitat. Vam veure néixer i morir les sales d'art i assaig i els locals S i X. La crisi no tenia aturador: el televisor domèstic, les cintes de vídeo o els DVD s'anirien devorant mútuament fins arribar a les descàrregues d'internet, les pantalletes dels ordinadors, les tauletes dels iPad i les finestretes dels mòbils. No tornarem a veure més el cinema com un espectacle de masses, un ritual de família, una trobada col·lectiva o un esdeveniment social. En qüestió de pocs anys haurem contemplat la irresistible ascensió dels grans cinemes i el seu daltabaix definitiu. I encara no som allà on anem. Per dir-ho amb el títol d'una famosa pel·lícula, Més dura serà la caiguda.