Paraula d'Espriu

El mes de maig proppassat es va celebrar al Teatre Romea de Barcelona un homenatge a Salvador Espriu promogut pel Departament d'Ensenyament. Mestres i escoles estaven especialment convidats a un acte en què hi va haver música i recital de poemes. Una de les intervencions va correspondre a Jordi Carrió llegint la Carta als Mestres que el poeta va adreçar a l'Escola d'Estiu Rosa Sensat l'any 1981. Enmig de l'emotiu silenci d'una platea que no es va omplir, les paraules de l'escriptor es van expandir com una reflexió que continua immarcescible. Tant de bo la veu del poeta fos immortal en totes les esferes menys al que pertoca a la seva declaració d'estimar “amb un dolor desesperat aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

A la Carta, ens diu Espriu que la nostra llengua i la nostra cultura, “almenys des dels temps que anomenem moderns”, han viscut amenaçades des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble i per nosaltres mateixos. I el seu pessimisme es fa palès afirmant que, “hi continuen vivint i hi viuran... en el futur immediat o fins on ens és previsible”. El més trist es troba en la idea que la nostra personalitat es veu amenaçada pels mateixos catalans. “Que la fi ens vingui per sinistre... genocidi, no per vil suïcidi.” En aquests moments, s'expressaria Espriu en iguals termes o bé albiraria un avenir diferent?

Als anys 80, quan la Carta va ser composta, el vocable independència restava al calaix mental d'alguns “il·lusos”, els quals poques vegades gosaven de fer-lo públic. Actualment, però, el poeta es trobaria en una pàtria distinta, amb semblant perill de genocidi però amb menys tendència al suïcidi. És probable que a la seva ànima nasqués un bri d'esperança, que ja no clamés per “aquest meu àrid poble”. Com sempre, amb la intel·ligència i el cor ben amples, ens contemplaria i ens estimaria; com sempre, amb la temença que ens esgarriéssim. Que no sigui així, per a nosaltres mateixos i per al poeta.