Legislar contra Catalunya

La història ens ho revelarà, però el govern de Mariano Rajoy haurà estat el govern espanyol que haurà fet més per recentralitzar Espanya. Ni en l'època desenfrenada de José María Aznar es va fer tant, tot i la seva retòrica actual. És veritat que en aquesta reespanyolització hi ha al darrere la ideologia FAES i tot el gran gruix dels mass media madrilenys, que pressionen i estimulen les accions governamentals. Rajoy és més perillós que Aznar, tot i que a aquest li agrada mostrar-se en públic extremadament contundent i messiànic, però la incontinència li fa perdre perillositat, mentre que Rajoy és tot el contrari: contingut però extremadament perillós. Divendres vam tenir una nova dosi legislativa contra el que ells en diuen “la deriva catalana”, amb el projecte de llei d'acció exterior, que ara començarà el tràmit parlamentari. El mateix ministre Margallo, que per cert i cosa curiosa, és el ministre que parla més de Catalunya, ens en va donar la clau en la presentació. Quan les comunitats vulguin obrir una oficina a l'exterior, abans n'hauran d'informar l'Estat i aquest els oferirà l'ambaixada i, si no l'accepten, faran públic els arguments perquè els votants jutgin, ja que amb l'estalvi que suposaria podrien obrir algun dispensari. No cal dir que l'argument ministerial té mala baba, una alta dosi de demagògia i és còpia de l'argumentari que cada dia surt a les tertúlies d'Intereconomía i 13TV. L'estratègia legislativa i fins i tot la dialèctica de Rajoy s'alimenta perfectament del discurs de la FAES i els talibans mediàtics. Fernando Ónega, ahir a La Vanguardia, era dels pocs analistes madrilenys que veia que aquest projecte de llei era contra Catalunya.

I, mentre de fora no paren de llançar-nos andanades de tota mena i gruix, aquí estem ficats en un guirigall extraordinari. Ni un objectiu tan alt, ni tan extraordinari ni tan històric ens ha fet suficientment generosos com per deixar, ni que sigui temporalment, els interessos partidistes i formar una unió d'acció sòlida. És increïble! Els adversaris del procés estan formant una opinió que van repetint i que podria acabar amb la següent afirmació: hi ha crisi econòmica per culpa de la crisi política. I al final el què es vol és culpabilitzar l'estratègia d'Artur Mas de la crisi econòmica i la divisió social que diuen que provoca. És curiós que sigui Josep Piqué que ho deixés caure ahir en un article, en què es queixava que “ja no es pot parlar de política en reunions familiars”. És un exercici que solen fer els expolítics, com si fos una mena de remissió puix que tots recordem que ell va ser president del PP a Catalunya, i va escampar Catalunya i Espanya de taules demanant signatures contra el català. Fou el seu partit el que va fer uns espots televisius a Andalusia contra Catalunya, i va ser ell qui va portar l'Estatut al TC, la sentència del qual tothom accepta que va ser el punt final d'aquell pacte constitucional que ell ara enyora. Alguna responsabilitat històrica hi deu tenir. Si tots els analistes i experts, i el mateix govern espanyol, són conscients de la pèssima imatge que té la marca España, pretendre posar-la com a la gran marca que englobi les “subordinades autonòmiques” em sembla extremadament interessat però sense cap fonament ni econòmic ni comercial. No veig cap avantatge que una marca que té prestigi internacional, com és la de Barcelona, s'hagi d'aixoplugar en la desprestigiada d'España.I seria un greu error. La bona decisió és aquella segons la qual, quan t'associes amb algú, la unió multiplica. Refer el prestigi d'una marca és molt difícil i requereix molt de temps i esforç. Despesa que nosaltres no hem de voler pagar.