Porno a internet

No entenc aquest escàndol sobre l'espionatge nord-americà a internet. No m'estranyaria que la majoria dels indignats fossin usuaris de webs pornogràfics, especialment de sexe entre adolescents. Google, Facebook i Twitter fan bé de col·laborar amb el govern dels Estats Units. Els hackers ja no són els idealistes amb samarreta dels inicis d'internet; avui, treballen per a països com la Xina, Rússia i Corea del Nord o per a organitzacions relacionades amb el tràfic d'armes o els càrtels de la droga. Fa només quinze anys, si algú robava un banc la llista de sospitosos es reduïa a les persones que circulaven prop del lloc en el moment dels fets. Ara la llista de sospitosos pot multiplicar-se tant com vulguis perquè, per robar un banc –o per robar anys d'inversió i de recerca en R+D–, n'hi ha prou amb un portàtil de menys de 400 euros i un espai wi-fi a qualsevol banda del món. Els sistemes d'investigació i persecució s'han complicat. Cap empresa o institució –i encara menys cap individu– no es pot defensar de la delinqüència en el ciberespai sense l'ajut dels governs. Esperàvem construir un paradís, una mena d'El dorado digital, i hem descobert un altre cop que tot el que toquen els homes es converteix en una selva. El problema no és que els governs tinguin accés a les coses que fem per internet, sinó que els diaris publiquin les bromes que Urdangarin feia per mail amb els amics. 1984 no va només sobre la cara fosca del poder, sinó també sobre la facilitat amb què la majoria de la gent renuncia als seus propis codis. És com aquests que diuen que no tenen Facebook perquè volen preservar la seva intimitat. Sempre m'han semblat ànimes vulgars que es feien les misterioses per dissimular. La intimitat és subjectiva perquè comença allà on cadascú se sent més vulnerable i insegur. Potser no hauríem de ser tan susceptibles. Jo ja fa tres anys que sempre que faig ús del telèfon i del Gmail saludo l'inspector Martínez. Per si de cas m'està espiant.