Opinió

La Columna

Mercè Rodoreda: miralls

“Dar­rere del mirall hi ha el somni, tots voldríem atènyer el somni, que és la nos­tra més pro­funda rea­li­tat, sense tren­car el mirall.” Mercè Rodo­reda (1908-1983), dona rebel mar­cada pels con­flic­tes. D'ado­les­cent, passo uns dies a ca l'àvia: La plaça del Dia­mant a la tele­visió. L'àvia m'explica com de magres les pas­sa­ven, lla­vors, i jo faig veure que escolto però em cen­tro en la veu en off que m'explica el món inte­rior de la Natàlia, una noia que es fa gran sense con­fiar la can­di­desa. Em fixo en Qui­met, i em fa fàstic. Ulls de mico para­noic, caràcter tòxic, mani­pu­la­dor, pri­mi­tiu, mas­clista, gelós i maníac depres­siu. Una perla. L'endemà com­pro el lli­bre i el lle­geixo. A la Uni­ver­si­tat exposo la novel·la i els com­panys em diuen “Vola, Colo­meta!” pels pas­sa­dis­sos. Rodo­reda pene­tra de manera natu­ral el cer­vell dels éssers que crea. Empasta el par­lar de barri amb la lírica ele­vada i ho psi­co­a­na­litza tot. I tot­hom. Les meves pro­ta­go­nis­tes (la Dona-d'ombra-can­sada de Camisa de foc, l'Anni­eke de Tot serà blanc, i el meu jo lite­rari d'Unes ales cap a on) tenen molt de la Natàlia (i també d'Aloma): la inca­pa­ci­tat de rela­ci­o­nar-se amb l'altre gènere, sobre­tot. Rodo­reda és soli­tud i mater­ni­tat. Amb ella com­par­tim eta­pes d'ini­ci­ació dolo­ro­ses i la tècnica basada a sumar copu­la­ti­ves uni­des per la “i”. Un meca­nisme mimètic del llen­guatge infan­til, útil per trans­criure el sub­cons­ci­ent (i llurs meta­mor­fo­sis) i per per­ce­bre la bui­dor exis­ten­cial i la deso­ri­en­tació que vol ser dita atro­pe­lla­da­ment. Aquesta escrip­tura par­lada (caòtica) em fas­cina: la faisó de monòleg o de diàleg nar­rat, sense guio­nets tea­trals, com si tot fos el fruit d'una memòria com­par­tida. Rodo­reda atrapa homes i dones perquè fa seguir els ulls per un procés de crei­xe­ment, un fes­teig, una vida de pare­lla, una família, un barri, una guerra, un país. Escriu sobre la con­dició humana i les seves neu­ro­sis, expli­cant històries de tu a tu. L'ús de la pri­mera per­sona dis­para l'empa­tia i la iden­ti­fi­cació: nai­xem sols i morim sols. I, com ella, sento una autèntica repugnància pels coloms.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.