El claustre del Mas del Vent

Avui l'art romànic, i també el gòtic, gaudeixen d'un prestigi ben establert i consolidat. Són moda. Però en el passat no ha sigut sempre així. En èpoques il·lustrades i de predomini de gustos barrocs o classicitzants, els arts medievals eren menystinguts i considerats primitius i bàrbars. El romanticisme portat per la nostàlgia del passat i per la seducció de les ruïnes els va rescatar d'aquest bandejament injust i, a Catalunya, l'eufòria de la Renaixença i el catalanisme els va acabar convertint, en graus diversos, en arts vinculades al desvetllament nacional del país. Al voltant del romànic es va construir una bona part de l'imaginari col·lectiu del nostre país, que va trobar, en el món remot de les muntanyes i en la dispersió d'esglésies i esglesioles, els fonaments, les arrels més profundes, de la nostra construcció nacional. A finals del segle XIX i en la primera dècada del segle XX van proliferar les expedicions científiques, les excursions, marcades amb objectius artístics o filològics i disposades a recollir i inventariar el patrimoni remot del nostre passat, que va esdevenir, així, la base del nostre sistema de museus nacionals.

Abans, però, d'aquest fervor artístic, i en molt bona mesura, també després, amb menys intensitat, era freqüent el tràfic d'objectes artístics i béns mobles i immobles. Hi va contribuir durant un temps aquell menyspreu que he esmentat i amb molta força, després, els processos desamortitzadors a tot Espanya a mitjan segle XIX, i també la incúria, la desídia, l'abandonament o l'estricta penúria del món eclesiàstic, forçat a malvendre per sobreviure, encara que sembli una paradoxa.

És així com cadascú a la seva manera i amb les seves dèries farien les seves col·leccions i els seus museus personatges com ara Frederic Marés i Santiago Rusiñol, i és també així com magnats americans traficaven a l'engròs i s'enduien claustres sencers de pedres mil·lenàries, o gairebé, per amorosir amb una pàtina històrica antiga la seva nova terra promesa. Per aquest camí, la família Rockefeller es va endur més de mig claustre de Sant Miquel de Cuixà als alts de Manhattan, i hi van reconstruir aspectes de la vida medieval. En la majoria dels casos, la compra dels objectes o de les parts d'edificis han estat ben documentades i responien a transaccions comercials acceptades per les parts. Quan el senyor Han Engelhorn va comprar, al final de la dècada dels cinquanta, un claustre a Madrid, jo no sé si es disposava a emular la família Rockefeller o si simplement adquiria unes peces pretesament romàniques, autèntiques o falses, de procedència inconcreta, per tal d'embellir el Mas del Vent, a Palamós. Per les informacions que tenim, el cert és que va fer una compra que està ben documentada, va contractar un transport a una empresa de la demarcació de Girona, que també està ben documentat, i es va fer restituir al jardí bosc de la seva finca el claustre que acabava d'adquirir. Durant anys, aquest claustre ha sigut una presència implícita, coneguda i poc visitada, per part dels veïns de la Fosca i de Palamós. Ara, de cop, des de fa un any, el claustre ha adquirit una gran notorietat perquè el professor Gerardo Boto, de la Universitat de Girona, portat per la seva passió intel·lectual, ha cregut veure-hi un claustre romànic d'època, autèntic, i s'ha dedicat a intentar esbrinar-ne la procedència.

S'ha establert, així, una polèmica sobre l'autenticitat del claustre. Per uns, és autènticament romànic. Per uns altres, és una còpia ben feta. Per Gerardo Boto, és tan autèntic que procediria del claustre romànic desmuntat de la catedral vella de Salamanca. Fins aquí el debat em sembla pertinent i saludable, apassionant. Fins i tot necessari. El món dels experts, el món acadèmic, ha de tenir els recursos tècnics i intel·lectuals per determinar, de manera creïble, qui té raó en el debat de fons. És indubtable que la sola presumpció d'autenticitat ja requeriria un principi de protecció in situ, una declaració de l'interès del monument, tant si és del segle XII com si és una còpia del segle XX. En aquest darrer supòsit, seguiria tenint interès esbrinar la procedència del model, el programa iconogràfic, les característiques estilístiques... I, si mai se'n certifiqués l'autenticitat, caldria incrementar-ne la protecció i l'estudi i garantir-ne la visita. Si finalment s'acredités la procedència de Salamanca, i hi hagués algun interès per recuperar-lo, és indubtable que, vist que al seu moment els canonges o algú de Salamanca l'haurien venut, l'únic camí possible a la inversa seria comprar-lo, si és que estigués en venda.

Mai no m'hauria decidit a escriure sobre aquest claustre si ningú no hagués tingut la peregrina idea d'establir una simetria entre els papers de Salamanca i els capitells del Mas del Vent de Palamós. També en això la situació és del tot asimètrica i caldria reconèixer-ho amb objectivitat. Els papers d'entitats i de persones de Catalunya, a Salamanca, hi són com a botí de guerra, fruit d'un espoli. Els capitells són a Palamós fruit d'un tracte mercantil legal. I tampoc mai no m'hauria decidit a portar el tema a aquestes pàgines si no fos que la dimensió mediàtica que ha adquirit desborda l'interès local estricte i ha esdevingut una polèmica rebotada d'estiu a estiu.

Que ningú no alimenti amb aquest tema un nacionalisme anticatalà. Deixem que els experts investiguin i s'aclareixin, i situem les coses en el seu origen estricte: algú va vendre primer, algú altre ho va recollir i ho va comercialitzar des de Madrid i un senyor alemany, establert a la Costa Brava, va decidir comprar-ho.

Tot és tan simple i elemental que no deixa de sorprendre l'enrenou mediàtic que s'ha organitzat i que no sé si és el més convenient per deixar que Gerardo Boto, i qui sigui que hi vulgui treballar o qui hagi de dictaminar, facin la seva feina, la facin bé, amb rigor i amb profit acadèmic i intel·lectual i acabin de determinar la qüestió essencial que centra el debat sobre unes pedres que miren el mar blavíssim de la badia de la Fosca des d'un turó d'ondulació suau voltat de vinyes.