Ulls de gos

Em miro el gos, que s'arrauleix al jaç mentre jo teclejo, i sospira i espera que el tregui a passejar, i sento una mena de vertigen, perquè per a mi ell i els seus ulls –és un gos maltractat, abandonat i finalment adoptat a casa– són el correlat del dolor dels nostres dies: els nens i les nenes que passen gana, que no fan tots els àpats, que potser només en feien un a l'escola –i ara que ja no hi ha escola, què?–; els avis i àvies que fan malabarismes per arribar a final de mes, i que no hi arriben, perquè tenen unes pensions misèrrimes, després d'haver treballat tota la vida, i mengen poc, i compten fins l'últim cèntim i no es compren aquelles espardenyes que necessiten; els nois i noies que no treballen, que no estudien, que no fan res perquè no poden fer res, sense atur, sense prestació, que deambulen per sobre els dies i les nits sense expectatives, sense projectes; les famílies amb avis a càrrec a qui no els arriba cap ajuda per fer-hi front, perquè la llei de la dependència està morta i enterrada; les famílies que viuen amb l'espasa de Dàmocles del desnonament a sobre el cap, perquè malgrat la bona feina i les pressions de la societat civil, la llei, implacable, continua sorda i cega; les famílies que van venir al nostre país pensant que aquí treballarien i prosperarien, perquè els havien dit que era un país d'oportunitats, i ara se'n tornen, perduts; els joves amb inquietuds i talent que marxen perquè aquí no poden fer res ni tenen cap oportunitat; ONG desbordades, exhaustes, fent un miracle cada dia com el dels pans i els peixos per poder arribar a tothom...

Avui que escric això es reuneix per primera vegada el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. És molt important. El full de ruta es va complint. Sisplau, no us oblideu mai dels qui no han volgut seure a la taula que ens ha de permetre votar en referèndum i aconseguir un sí que tregui el nostre poble de la misèria.