Opinió

Un sofà a la riba

Un discurs de molts

¿Quin record en tenim, del projecte Ibarretxe?

Algú com­para el procés que viu Cata­lu­nya amb la ini­ci­a­tiva de caire sobi­ra­nista que es va conèixer com a pla Ibar­retxe. És, segu­ra­ment, la referència més imme­di­ata que tenim d'un diàleg entre l'Estat i una de les comu­ni­tats autònomes que desitja un tipus de tracte dife­rent al del statu quo pre­sent. Bé, em deixo la nego­ci­ació de l'Esta­tut, que també va ser això (més o menys) i que, a diferència de la pro­posta basca, va ser accep­tada després d'una quasi humi­li­ació que es va con­fir­mar, anys després, amb els múlti­ples pedaços del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Si ho recor­dem, el pla Ibar­retxe va ser una ini­ci­a­tiva que es va veure com una pugna amb Madrid que reco­llia un intent d'eman­ci­pació basca en un enfron­ta­ment que es va diluir a les Corts com qui no vol la cosa. Va ser vist, fins i tot, com una mena de boge­ria indi­vi­dual del lehen­dakari, el qual defen­sava la idea com qui s'asseu en un banc dels acu­sats. El seu cap­te­ni­ment s'acos­tava més al del cri­mi­nal enfron­tat al judici que no pas al del polític que bas­teix un dis­curs.

La pre­gunta –una de les pre­gun­tes clau– és: ¿qui hi havia, rere el pro­jecte Ibar­retxe? O, encara una de millor: ¿quin record en tenim, d'aque­lla aven­tura? La per­cepció que se'ns va ven­dre és que hi era ell tot sol, i el seu govern. No pas un país deci­dit a anar pel mateix camí. No pas una trama ben orga­nit­zada que plan­tegés un repte ente­ni­men­tat i fona­men­tat. La follia d'un per­so­natge. Per això és impor­tant la con­junció de for­ces diver­ses aple­ga­des sota el parai­gua del Pacte pel Dret a Deci­dir. Perquè la cosa que ara tenim entre mans no s'assem­bli (sobre­tot en el capítol final, tan des­cafeïnat) a la reso­lució d'aquell pro­blema basc cal enten­dre –i aquest hau­ria de ser un dels objec­tius del pacte– que si més no una àmplia majo­ria de la població desitja poder opi­nar a l'entorn d'una pre­gunta tan impor­tant per al futur. Almenys l'acord de plan­te­jar-la. Aquesta radi­ca­li­tat democràtica hau­ria de ser un punt de con­fluència majo­ri­tari. Perquè no estem par­lant de la cap­bus­sada d'un o de l'enca­par­ra­ment d'un altre, sinó d'una volun­tat col·lec­tiva. Que, en funció de la seva capa­ci­tat d'engen­drar un mínim dis­curs uni­tari, no hau­ria de tenir atu­ra­dor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.