Opinió

El Vaticà només té ulls per al Vaticà

Cal reconèixer que l'Església mai no ha estat tan pendent de la seva imatge com en el pontificat de Wojtyla

Esperava veure publicat el discurs que el cardenal Bergoglio va pronunciar en les reunions prèvies al conclave, en el qual va entrar com un desconegut i del qual va sortir vestint la sotana blanca. Avui, Bergoglio és el papa Francesc. Amb ell, ja són set els papes que he conegut i cinc els bisbes que he tingut. Mantinc l'esperança de veure els fruits del concili en tots els àmbits de l'Església. Per això tenia (i tinc) tant d'interès a conèixer el text de l'esmentat discurs del cardenal Bergoglio, qualificat per la premsa d'impactant. Llàstima que només en transcendís l'idea central, el leitmotiv del discurs, però crec que, a pesar d'aquesta limitació, val la pena reflexionar-hi. Bergoglio va sostenir que l'“Església necessita sortir dels seu narcisisme” si no vol quedar desconnectada de la realitat. L'Església s'ha de fer present a la perifèria. Aquest va ser, en síntesi, el seu missatge. Sorprèn, d'entrada, la referència a un mite de la literatura pagana en boca d'un cardenal de l'Església, però, si un s'entreté a aprofundir-hi, que és el que he procurat fer, sorprèn encara més el paral·lelisme existent entre el mite de Narcís (tal com el coneixem, en les Metamorfosis d'Ovidi) i la realitat eclesial dels dos últims pontificats: ni fet exprés.

El narcisisme no és només l'amor a un mateix, que també, sinó (sobretot) l'amor a la pròpia imatge. I cal reconèixer que l'Església mai no ha estat tan pendent de la seva imatge com en el pontificat de Wojtyla. Ni mai tan pendent d'una suposada ortodòxia com en l'era Ratzinger, que comença el 1980, amb motiu del viatge de Wojtyla a Munic, i acaba el 2013, amb la seva dimissió de les responsabilitats papals. La visita a Munic és important perquè ja conté tots els ingredients que defineixen el narcisisme, qualificat per Freud (que hi va dedicar moltes pàgines) com la versió autoeròtica de l'amor propi. Wojtyla visità Munic el 19 de novembre del 1980. La missa papal va acabar, com de costum, en llaor de multituds. Mancava tan sols un parlament d'un representant de la lliga alemanya de la Joventut Catòlica, destinat a enfortir l'imatge del papa líder de la joventut. El representant resultà ser una noia, Barbara Engel. Però heus ací que la tal Engel va ser més àngel rebel que Engel. I, després de les primeres paraules, va prescindir del text escrit (cal suposar que revisat prèviament) i va recitar educadament un rosari de greuges adreçats al papa de la joventut, en el qual no mancava cap dels problemes que ja aleshores eren candents i que mai han deixat de ser-ho, perquè són també problemes pendents. No hi mancaven ni les relacions de parella, ni la visió negativa de la sexualitat, ni el celibat obligatori, considerat pels joves com un contrasentit davant la manca de vocacions. Barbara Engel va entonar un cant de fidelitat a l'Evangeli, i al repte que suposa, i va demanar una Església vertaderament catòlica i creïble, capaç d'abraçar tot el món i d'estimar tots els mons. Al contrari del narcisisme i els seus corol·laris: l'egoisme, l'egocentrisme i la misantropia. I, al mateix temps, idèntic al mite de Narcís, ja que els requeriments venien d'una noia, digna representant de les noies i nimfes que sospiraven per Narcís i que Narcís deliberadament ignorava, i anaven adreçades al papa que passava per ser el més carismàtic i seductor de la història i que, en aquesta circumstància, es mantingué silenciós i amb el cap cot, indiferent als requeriments dels joves. El silenci es podia palpar amb les mans. El locutor de la televisió anuncià el discurs del papa, però Wojtyla seguia sord i mut. Just un moment, dirigí la mirada al seu amfitrió, l'arquebisbe de Munic, el cardenal Ratzinger. Aquest s'apropà a Wojtyla i li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. El papa, en silenci, entregà una medalla a Barbara i, tot seguit, beneí els presents. Fi de l'espectacle. El mite s'acabava d'encarnar en la vida real. Ratzinger renuncià a aparèixer en públic. Mesos més tard, volava a Roma amb la sagrada missió de fumigar el jardí florent de Joan XXIII, “restaurar” l'Ancien Régime, desterrar els teòlegs de les càtedres eclesials i obrir els braços als únics germans separats que no tenien cap gana de ser abraçats: els cismàtics lefevbristes, la daurada mediocritat al·lèrgica a qualsevol novetat. Aquella mateixa nit, als jardins del Vaticà va aparèixer, en un bassal de la pluja, una flor: el narcís. I allà segueix, enamorada del Vaticà. Però, ai!, el Vaticà només té ulls per al Vaticà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.