Bulímia culer

Mentre els fastos de la maquinària del Futbol Club Barcelona es desplegaven davant del fitxatge de Neymar –d'altra banda pornogràfic veient l'estat depauperat de les finances del país–, la voracitat del “més que un club” ha tornat a picar un altre club del país, en aquest cas l'Espanyol, una altra de les víctimes del desaforat fanatisme amb què institucions i organismes de tota mena discriminen tot el que no sigui dels colors dels barcelonistes.

La queixa m'ha arribat a través d'un article de Román Martínez, del diari El 9 Esportiu. En una brillant reflexió sobre l'esport, el periodista explica la fugida d'Adrià Bernabé, una de les perles del planter periquito i un dels més preuats joves valors de la seva generació. Es tracta d'un nen de 12 anys, pel qual els directius del Barcelona han mogut cel i terra per fitxar-lo. Tot i que alguns especialistes el comparen amb el jove Messi, el jugador és encara un incipient esportista que ho té tot per demostrar, es digui el que es digui.

Martínez parla d'“espoli” i qualifica el Barça de “depredador”, però la bulímia culer no té límits, com tampoc no els tenen els que s'afanyen per sortir al seu costat a la foto, especialment els polítics, a alguns dels quals l'esport els interessa un borrall. No és la primera vegada, ni serà l'última, que el Barcelona es comporta d'aquesta manera, tot i que es queixa de manera victimista quan li fan el mataix els equips britànics. Mentre el nacionalisme avança cap a la sobirania, les conductes monoteistes arrasen. ¿No en fa prou el Barcelona amb tot el que ja té, que a sobre ha d'aconseguir els serveis dels nens dels veïns? ¿No hi hauria d'haver un codi ètic per preservar la competència i la igualtat d'oportunitats? Estem embogint tots plegats? Ningú hauria de controlar aquest tipus d'accions? Les dinàmiques del tot s'hi val ens conduiran directament a l'abisme, si és que no hi som.