Veritat o mentida?

Que la men­tida ha con­vis­cut amb la huma­ni­tat és un fet cons­ta­tat a través de la història. La pràctica d'aquesta lacra té molt a veure amb la for­mació adqui­rida i l'edu­cació rebuda, en què hau­rien de tenir un pro­ta­go­nisme deci­siu els pares i que, malau­ra­da­ment, no tenen en un gran per­cen­tatge. L'accés de la dona al món del tre­ball és la causa prin­ci­pal. Els alum­nes men­tei­xen des­ca­ra­da­ment als pares pel que fa als mes­tres, pro­fes­sors i cen­tres edu­ca­tius. Molts, vícti­mes de l'engany, ater­ren als cen­tres ata­cant els ense­nyants. A la llei, el pro­blema li rellisca i no hi pren part. Molts edu­ca­dors viuen l'aca­ra­ment amb greus pro­ble­mes i són bons cli­ents de psicòlegs i psi­quia­tres. El drama s'ha desen­vo­lu­pat molt els últims cin­quanta anys i la men­tida tri­omfa! Men­tir als pares és sols prin­cipi de recor­re­gut. Més enda­vant, ho faran a la pare­lla i a les seves rela­ci­ons. L'hàbit els porta a fer-ho quo­ti­di­a­na­ment, sense ni ado­nar-se'n. Forma part de la seva per­so­na­li­tat. Durant molts anys, les clas­ses mit­jana i tre­ba­lla­dora, pre­do­mi­nant en nom­bre abans de la invasió d'immi­grants, aquest feno­men, l'havien ano­me­nat dolen­te­ria i al món rural, gita­nada. Ara, els mots sonen a arcaic, fora de lloc, d'ús, i ina­pro­pi­ats. En bona part han estat subs­tituïts pel popu­lar tot ter­reny mala llet, amb l'excepció de les mino­ries de parla fina i peri­o­dis­tes amb cor­bata. La cul­mi­nació de la men­tida, però, es mani­festa amb força quan hom s'endinsa en el món de les ambi­ci­ons del poder, polític o bé econòmic. L'ater­ratge, si és allar­gat, suau, es paeix molt millor i les men­ti­des sur­ten prou ben pla­ni­fi­ca­des i ami­da­des: sem­blen veri­tats. Si s'entra a la política fent par­tit, hom té opor­tu­ni­tat d'entre­nar-se i, si hi ha lloc, desen­vo­lu­par amb digi­tat un càrrec de mig nivell o més. Ara bé, si s'acce­deix per la porta gran, es troba sob­ta­da­ment immers en un món en què men­ti­des, veri­tats a mit­ges i exa­ge­ra­ci­ons –una altra forma de men­tir– for­men part de la vida quo­ti­di­ana. Els pro­gra­mes elec­to­rals són com odes a la insen­sa­tesa. Lla­vors s'ha d'apren­dre a fer-ne la dosi­fi­cació deguda. Les pri­me­res decla­ra­ci­ons són refre­gits de la cam­pa­nya. S'ha de vigi­lar el que es diu: els mítings –tot­hom ho sap– són fan­ta­si­o­sos, però, per sabut, es dis­pen­sen les pro­me­ses. Si ara s'inclo­uen “lli­ber­tats” han de sem­blar veri­tats o el nou­vin­gut durarà el mateix que un gelat Mag­num mini a la mà d'un nen jove­net a l'estiu.

A l'ascen­sor d'un Par­la­ment, dos peri­o­dis­tes –un de veterà i un de novell– comen­ten:

El novell: –Pep, he fet tard. Què ha dit el quefe?

El veterà: –Què vols que digui? La solució a mig ter­mini de la crisi i, pel que fa a la resta, més o menys, el de sem­pre.

El novell: –Res­pi­rava sin­ce­ri­tat?

El veterà talla en rodó: –Et con­vido a un tallat.