La conversa

L'obligació dels periodistes ha estat sempre mirar pel forat del pany. Per això resulta xocant aquesta tendència a inundar les tertúlies i les taules de les redaccions amb profunds debats sobre la conveniència o no de publicar la conversa enregistrada al restaurant La Camarga. Els debats són interessants, però mai ho són més que la notícia. Desenganyem-nos, la gent no perd el tren per saber què opinem els professionals sobre els límits de la nostra feina, la gent el perd per saber quina tecla ha de pitjar per escoltar què es van dir aquell dia Alícia Sánchez-Camacho i María Victoria Álvarez. Perquè, més enllà del debat deontològic –necessari i permanent–, la veritat és que Camacho es va convertir en notícia just en el moment en què es va asseure a dinar –en un espai reservat, però en un local públic– amb una persona que acabava d'acusar al seu ex-xicot, Jordi Pujol Ferrussola, de sovintejar Andorra amb el maleter carregat de bitllets de cinc-cents. I si la transcripció de la conversa ha estat difosa primer a la xarxa no és pas perquè en el suport digital s'hi faci millor periodisme, sinó perquè la legalitat és més difusa i no hi ha tanta por a les querelles que l'afectada s'ha afanyat a anunciar. Com els polítics, els periodistes estem perdent credibilitat a cabassats; per això, quan ens barren el pas a la veritat hem de desbrossar el camí per arribar-hi igualment. Potser renunciant a la transcripció sencera de la conversa però aclarint si
es va parlar de connivència amb fiscals o de guerra bruta contra CiU. Les noves tecnologies ens posen a prova i no pot ser que en comptes d'aprofitar-les ens perdem en el laberint dels debats.

Visita El Punt Avui una colla d'alumnes d'ESO que fan un treball sobre com es confecciona un diari. Estan un parell de dies a la redacció, ens fan entrevistes, acompanyen els redactors a cobrir informacions... Que bé, penses, fins que els preguntes si algun vol ser periodista. “Periodistes? Nooo!”, responen tots.