Així som imparables

El com a vegades és tan important com el què. I em sembla que en el procés sobiranista serà tan clau com el què. Ho sento així més que mai després de viure el Concert per la Llibertat al Camp Nou. A pesar de l'enorme èxit reivindicatiu del concert, entenc, com entenia abans que es fes, que aquest fet, per molt rotund que sigui, no farà canviar ni un centímetre la posició del govern espanyol contrària al referèndum. Ni un concert, ni dos, ni quinze, ni un milió i mig de persones al carrer. Però sí que hi ha una cosa que dóna força al procés de cara al món: el com. El com és el positivisme, que el que clama la majoria dels catalans no és destrucció de res sinó la construcció d'una cosa nova. Sense anar contra ningú, sinó a favor de tothom. Més que el fet que és una majoria dels catalans la que ho demana, la veritable força és que és un projecte constructiu.

Serà una majoria la que decidirà algun dia si Catalunya assoleix la independència, però serà el civisme, l'esperit pacífic, l'ànim constructiu el que ho farà possible. Aquesta va ser la gran força del concert, i és la del procés. Una força tan positiva com la que es va demostrar, com ja es va fer en l'última Diada, és imparable. Jo he estat en molts concerts, manifestacions, actes puntuals, intervencions simbòliques en què sempre sortien crits, proclames, fins i tot insults contra Espanya, més o menys genèrics. En aquella època els independentistes eren minoria i la reivindicació positiva no arribava a cap majoria. I al final eren la impotència i la frustració el que s'abocava contra Espanya. Ara això és radicalment diferent. Jo sempre he pensat que tots els projectes que es construeixen contra un altre estan condemnats al fracàs. Es tracta de no fer-ho en contra d'Espanya, sinó a favor dels catalans.

Això és el que em va omplir de força en el concert de dissabte. Com la força que van expressar els artistes més joves. I la gosadia de Dyango. I l'emoció de Peret recordant el seu pare i cantant L'emigrant com si fos una cançó seva. I el possibilisme en les paraules de Llach. I la delicada profunditat de Maria del Mar Bonet. I la inclusió de tants i tants artistes i pobles veïns. I, permetin-me la debilitat personal, l'estremidora interpretació que la gallega Mercedes Peón va fer de Com un arbre nu.