Opinió

El nomenclàtor de Barcelona

No m'hi sobren noms, però me n'hi falten molts; es tracta d'un nomenclàtor esbiaixat

Un col·lega em pregunta si em sembla bé que s'hagi posat el nom de Huertas Claveria a una plaça del Poblenou, i li dic que sí. Huertas va ser un dels periodistes més destacats dels darrers anys del franquisme a Catalunya i, fins a la seva mort, de tota l'etapa posterior i és just que la ciutat reconegui la vàlua dels seus professionals més destacats. Si, finalment, aconsegueixo que es publiqui una antologia dels articles que sobre Barcelona va publicar Nèstor Luján setmanalment a Destino, des del febrer del 1946 fins al nomenament de Porcioles, l'any 1957, quedarà clar que el periodisme de denúncia no va començar, a Barcelona, durant la dècada dels seixanta sinó abans. Però això no trauria mèrit a Huertas sinó que, en tot cas, reescriuria la crònica del periodisme català de postguerra.

Huertas i jo, professionalment, no ens vam entendre i de les discrepàncies ell i jo n'hem deixat constància en alguns dels llibres que hem publicat. Algunes d'aquestes discrepàncies no tenen gaire, o cap, interès col·lectiu; d'altres, en canvi, denoten una certa manera diferent d'entendre l'ofici de periodista. Vull dir amb això que, a mi, al nomenclàtor de Barcelona no m'hi sobra cap nom, tot i que alguns d'aquests noms no em despertin admiracions apassionades. Però, en canvi, no ara, sinó de fa temps –i així ho tinc escrit– lamento profundament que en aquest nomenclàtor hi faltin molts noms; i que, en certa manera, es tracti d'un nomenclàtor esbiaixat.

A mi, doncs, no em molesta que hagin posat el nom de Huertas Claveria a un carrer o plaça de Barcelona sinó que no n'hi hagin posat cap a Manuel Ibáñez Escofet, Nèstor Luján o Carles Sentís. I allò que més em molesta no és que aquests il·lustres periodistes no donin nom a cap carrer sinó que ningú no ho hagi proposat o no ho hagi dut a terme. I el camp el podríem ampliar. A mi no em molesta que el senyor Carles Marx doni nom a una plaça. Em molesta, si de cas, que no en tingui cap Adam Smith o, si prefereixen una versió més local i contemporània, que no en tingui cap Joan Sardà Dexeus, un dels grans personatges, i dels més decisius, del nostre segle XX. I el mateix em passa amb la plaça Alfons Comín. No li regatejo els mèrits. Però no em sé avenir que Maurici Serrahima –autor d'un curt però magistral retrat sobre Comín– no en tingui cap, de plaça o carrer. I, ja que parlem d'editors, em produeix una gran indignació que cap institució no es recordi de Josep Pedreira, que no era un intel·lectual progressista més o menys il·luminat per Marx o per Jesús sinó un picapedrer de la cultura catalana, sense el qual ni Espriu ni cap dels grans poetes de la postguerra no haurien pogut publicar. Llegir les cartes que escriu, quan carregat de deutes ha de malvendre finalment la seva col·lecció Llibres de l'Óssa Menor, hauria de produir vergonya col·lectiva, ara que diuen que som a un pas de la independència. I si jo tingués alguna influència en la confecció del nomenclàtor faria tots els possibles per no oblidar el nom de Miquel Porter.

Alguns ciutadans, no sé si pocs o molts, vam votar la candidatura de CiU a l'Ajuntament de Barcelona no només perquè volíem un canvi de gestió sinó, sobretot, perquè volíem un canvi de relat. I així ho vam escriure, en el moment de la campanya electoral. De moment, aquest canvi de relat no s'ha produït. Però el més preocupant, si més no per als qui l'esperàvem, és que ben poques persones, de les que formen l'actual equip directiu de l'Ajuntament, semblen conscients d'aquesta necessitat. Millorar la gestió constitueix un objectiu molt necessari i saludable. Però encara seria millor si sabéssim en nom de qui i en nom de què la volem millorar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.