Sobre el dret a decidir
Malgrat el temps que ha passat des del passat setembre, les relacions entre Catalunya i Espanya no s'han mogut del punt de sortida iniciat ara farà un any i, malgrat el que molts desitjarien, la situació té una explicació més racional del que sembla. Plantejament: l'aposta sobiranista no flaqueja. Nus: tant la part espanyola com la catalana són presoneres de les seves pròpies lògiques. Desenllaç: si Catalunya no fa marxa enrere, el plantejament català acabarà trobant una via per articular-se. Expliquem-nos.
Plantejament: recapitulem. Quan el president Pujol es lamentava de tot el procés polític que va dur a l'Estatut del 2006 feia una anàlisi prematura del que aquesta aposta representava per al catalanisme polític. Certament aquesta fou una empresa fallida en la mesura que representava la fi de les possibilitats d'entesa entre Catalunya i Espanya defensades pel catalanisme polític. Per altra banda, però, representava l'inici d'una nova via: la sobiranista, com a alternativa a la pura submissió.
A dia d'avui, som davant una doble línia de demarcació difícilment franquejable. Per la banda catalana, el gruix dels catalans ens considerem subjecte polític, fet que implica voler decidir el propi futur. La idea central és difícil de transaccionar: o ets sobirà o no ho ets. El gruix de l'arc parlamentari (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) reconeixen aquest principi del qual emana la legitimitat de l'acció política del govern. Per tant, és difícil fer marxa enrere en aquest punt (com semblaria que vol fer una part del PSC). En tota lògica, la seva articulació demana reconèixer la capacitat dels catalans per decidir el seu nivell de vinculació amb Espanya: total, parcial o nul. Les branques de joves d'aquests partits han tornat a reafirmar aquest punt. Tota negació d'aquest argument (Corbacho, Chacón: estem fent el joc a l'independentisme) implica negar un tret definitori, identitari i central dels esmentats partits. O reconeixes la teva sobirania en el marc de Catalunya o ho fas en l'àmbit de l'estat (PP i Ciutadans).
Per la banda de l'estat, la situació és coneguda. Empresonats en la seva pròpia percepció del subjecte polític, tornen a brandar la metàfora de la mà i del cos: si Catalunya és una part del tot, no hi ha lloc per cedir sobirania. Això implicaria reconèixer sentit polític ple al que només ho té en tant que part d'un tot. Difícil sortir d'aquí. Les darreres sentències del TC ja han deixat ben clar que no hi ha altre subjecte polític que l'Estat espanyol. La Constitució és el punt final de qualsevol aspiració política dels catalans. El futur dels catalans no està en les seves mans. Aznar per a mostra.
Nus. Tal com estan les coses, les dues lògiques avancen paral·lelament sense trobar-se. De la banda espanyola, pensen que el pas del temps i una eventual millora econòmica acabarà provocant la desunió del front català i desinflant el globus sobiranista. En el seu imaginari, els tèrmits que diuen defensar la proposta sobiranista però alhora miren d'enterrar-la els ajudaran a corcar el vaixell de l'estat propi. De la banda catalana, s'espera que la inacció del govern central els ajudi a guanyar legitimitat, gruix democràtic i, finalment, permeti constituir-se en ens polític ple. Els vaixells segueixen el seu camí. Un, de fet, sense moure's del lloc. L'altre, remant contra onades importants. Som davant d'una lluita de resistència.
En l'entreacte, a Catalunya, els partidaris del manteniment de l'statu quo miren d'anar contra el corrent majoritari armant-se ara del dret a conèixer. És un fals debat. Mai hi ha hagut voluntat d'aprofundir en els propis arguments ni d'entrar en un diàleg a fons sobre els beneficis i els costos de la pertinença de Catalunya a Espanya. Ni poden ni volen. No poden perquè l'anàlisi dels arguments a favor de l'statu quo podria girar-se'ls en contra. No volen perquè diàleg implica confrontació d'opinions i aquest no és el propòsit de l'anomenat dret a conèixer. Altrament aquest diàleg ja s'hauria produït. L'únic que sobresurt del dret a conèixer és la voluntat de refermar el punt de partida i empènyer la seva posició política endavant, no pas escoltar l'altre. En qualsevol cas, és paradoxal constatar com han arribat a invertir-se els papers des de l'època en què s'acusava el catalanisme d'identitari i excloent. Ara que el catalanisme voldria entrar en un debat racional sobre el tipus d'adscripció nacional dels catalans, l'altra part ho defuig. Deixem almenys constància del fet.
I anem amb el desenllaç. Resistir és vèncer. I totes dues bandes juguen les seves opcions. Per la banda espanyola aquesta sembla l'única opció possible. No hi ha debat perquè no hi ha capacitat de reconèixer l'interlocutor. L'única estratègia és la d'esperar la desintegració de la proposta contrària. Allà on la paraula asimetria està prohibida, res es pot oferir perquè res es pot donar. De l'altra banda, Catalunya juga les seves cartes amb una habilitat històrica inusual. Malgrat els pals a les rodes, els falsos suports i les amenaces de diferent to i matís, el missatge cala. Som subjecte polític i volem decidir. Convindrem que gran part del suport assolit rau en el fet d'haver convertit una marató inacabable en una pugna limitada en el temps. No hi ha país que aguanti una cursa sense saber on és la línia de meta, menys encara quan l'interès de l'altra banda és no precisar-la mai. Així doncs, precisament perquè estem en un debat passional, identitari, la banda catalana només pot jugar una carta: la dels arguments i la democràcia. Justament la que no pot jugar l'altra banda. I de moment, contra els que esperen la dissolució de l'aposta sobiranista, aquesta cada dia que passa es referma més en els seus arguments.
