Plataforma per al mal

El ves­pre de dijous de la set­mana pas­sada jo estava a la ter­rassa d'un bar de la Bis­bal d'Empordà. De sobte, a la taula del cos­tat, s'hi va asseure Josep Anglada, regi­dor de l'Ajun­ta­ment de Vic i pre­si­dent del par­tit ultra­dretà Pla­ta­forma per Cata­lu­nya. Anglada anava acom­pa­nyat de tres per­so­nes i, vés a saber si amb la volun­tat de donar cos a la cèl·lula empor­da­nesa de PxC, espe­rava que arribés més gent.

El món és tan ine­vi­ta­ble que tots ple­gats, Anglada i els seus col·legues d'una banda, els meus amics i jo de l'altra, estàvem allà, ben a prop, com­par­tint la llum suau del cap­ves­pre en l'espai arre­ce­rat i con­cor­re­gut del magnífic con­junt neoclàssic de Les Vol­tes de la Bis­bal. Vam poder-ho com­pro­var de nou: els marcs agra­da­bles i civils, com ara el pas­sadís por­xat de Les Vol­tes, no ens sal­ven de la irrupció d'allò sinis­tre.

Sumits en aquell cre­pus­cle de sobte enra­rit, els meus amics i jo vam estar una bona estona en silenci, escu­rant de pressa les begu­des que ens aca­ba­ven de ser­vir. Anglada es mos­trava posseït per una ener­gia espasmòdica. Ges­ti­cu­lava amb vehemència, alçava la veu, es movia cons­tant­ment, mirava ner­vi­o­sa­ment a tot volt... La des­a­fecció de la soci­e­tat amb la política és tan gran que molts polítics quasi poden viure en l'ano­ni­mat. La majo­ria dels pas­se­jants que tran­si­ta­ven per davant de la ter­rassa d'aquell bar igno­ra­ven que Anglada era Anglada, des­co­nei­xien que aquell home és una de les bau­les crei­xents del lepe­nisme, de la ultra­dreta, de la violència política, de la xenofòbia i de la ins­tru­men­ta­lit­zació de la democràcia per impo­sar fins tota­li­ta­ris. Però quan algú, sorprès de veure'l, el reco­nei­xia i hi atu­rava la mirada més de cinc segons seguits, Anglada, amb una sim­pa­tia gratuïta, sem­pre arran de la vio­len­tació, agi­tava els braços i el salu­dava soro­llo­sa­ment, de manera estentòria.

Però allò que em va sor­pren­dre més d'aquesta vinyeta empor­da­nesa és que a Anglada se li va acos­tar gent, gent pro­ver­bial: humil, ama­ble, bona pro­fes­si­o­nal. Vaig iden­ti­fi­car tres d'aques­tes per­so­nes, que, amb un aire ami­cal i bon­homiós, van dei­xar anar unes quan­tes per­les a Anglada. L'humil va pre­gun­tar-li: “Quan ens trauràs els moros i els negres del cim?”. L'ama­ble va espe­ro­nar-lo: “Enda­vant amb la vos­tra lluita!”. El pro­fes­si­o­nal repu­tat va cri­dar: “Pri­mer els de casa!”.

Han­nah Arendt ja va diagnos­ti­car fa força anys la bana­li­tat del mal.