Estafes literàries (2): ‘Tot esperant Rimbaud‘

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

a gràcia d'algunes estafes és que sempre pot quedar algú que continuï creient-hi, fins i tot quan els culpables han confessat. Al punt que pot valdre la pena fer veure que es dubta del fet que es tractés d'una estafa: és així, com, el 2012, les edicions parisenques Léo Scheer han publicat de nou un fals manuscrit perdut d'Arthur Rimbaud, Les chasses spirituelles (Les caces espirituals), amb un estudi de quatre-centes pàgines d'un veritable especialista de Rimbaud, Jean-Jacques Lefrère, que insinua que l'estafa seria al revés: el fals Rimbaud podria ser autèntic.

Tot va començar el 1948 quan dos actors, Akakia Viala i Nicolas Bataille, van voler venjar-se de crítiques despietades contra un espectacle en el qual havien posat en escena en un teatre de París el text major de Rimbaud, Una estació a l'infern. Acusats de no haver entès gens el poeta, van decidir demostrar el contrari redactant un text fals que li atribuirien. La història, o potser la llegenda, de Rimbaud els ajudava: podria ser que la dona de Paul Verlaine, gelosa del jove amant del seu marit, hagués destruït un manuscrit de Rimbaud... I així, en algunes setmanes de treball intens, ocupant-se un del ritme i de les imatges poètiques, l'altre del contingut metafísic, van inventar el contingut del manuscrit destruït... Després, tot va ser un encadenament de secrets murmurats que, de murmuri en murmuri, va acabar a les llibreries. Els falsaris van pretendre que un espectador, commogut per la bellesa de la seva interpretació d'Una estació a l'infern, els va confessar de tenir el manuscrit perdut i que els va autoritzar a mecanografiar-lo de forma confidencial. Ells van ensenyar-lo confidencialment a un amic de qui esperaven que el faria arribar a alguns dels crítics que els havien assassinat, moment en què haurien revelat l'estafa, pensada doncs com una burla majúscula. Però un periodista que havia parat l'orella va aconseguir una còpia de la versió mecanoscrita i el diari Le Combat –dirigit en aquells anys per Albert Camus– va publicar-ne un fragment, fet que va decidir la prestigiosa editorial Mercure de France a organitzar-ne la publicació íntegra, sense que els seus dos autors reals fossin al corrent...

I així, quan, havent vist el llibre a la venda, van organitzar a corre-cuita una roda de premsa per revelar la broma, van ser acusats de voler apropiar-se l'obra del geni: “Demostreu ser els autors del poema!”, van amollar-los els periodistes i els crítics, enfurismats en proporció a l'entusiasme que havien sentit en llegir el pretès Rimbaud inèdit... I Viala i Bataille, que no havien conservat els esborranys, només van poder dir que, si se'ls deixava dues setmanes de marge, es comprometien a redactar una part suplementària al poema, la qual part va acabar de convèncer els més reticents. André Breton, l'anomenat papa del surrealisme, va dedicar un petit text a l'estafa, explicant que el mòbil dels seus autors –la venjança artística– era plenament acceptable i fins i tot honorable.

Avui, però, un tal Jean-Jacques Lefrère torna a publicar el text del poema, acompanyat per un facsímil en què es pot reconèixer l'escriptura de Rimbaud. És, però, el facsímil d'un extracte del fals poema inventat per Viala i Bataille, i del qual ningú, fins ara, no dubtava que era fals. Rimbaud hauria pogut escriure: “Carns inefables, he guanyat, en la pura empenta del vagabundeig, les vostres sorpreses, les vostres escalfors, les vostres impietats radioses, els vostres absoluts malèfics, les vostres inèpcies aclaparadores, talment ones fins a l'últim home”? Les bromes repetides poden tornar a fer gràcia? O poden tornar a vendre's bé?