Tant de dia com de nit

Després del Con­cert per la Lli­ber­tat, certs sec­tors polítics i intel·lec­tu­als panes­pa­nyo­lis­tes han inten­tat tor­nar a posar el dit a l'ull de la soci­e­tat civil cata­lana en abs­tracte i a Òmnium Cul­tu­ral en con­cret. Es pre­gun­ten com és pos­si­ble que una enti­tat com Òmnium dis­posi d'un poder de con­vo­catòria com­pa­ra­ble al del Barça de Messi, i ho atri­bu­ei­xen, d'entrada, a les sub­ven­ci­ons del govern de la Gene­ra­li­tat. Òbvi­a­ment, els que apun­ten en aquesta direcció par­tei­xen de la lògica que els estats creen la nació, i igno­ren que, en el cas de Cata­lu­nya, és la nació la que ha deci­dit crear l'estat.

Demà, 11 de juliol, farà exac­ta­ment 52 anys que es va fun­dar Òmnium Cul­tu­ral. Però, de tota la tra­jectòria, el moment més sig­ni­fi­ca­tiu d'Òmnium no l'hem de situar en el pas­sat dis­sabte 29 de juny, sinó en el període de qua­tre anys trans­cor­re­gut entre el 2 de desem­bre del 1963 i el 7 d'octu­bre del 1967, quan la seu històrica del Palau Dal­ma­ses va ser clau­su­rada inde­fi­ni­da­ment per ordre del gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Anto­nio Ibáñez Freire, amb l'argu­ment que l'enti­tat Òmnium Cul­tu­ral, sense estar ins­crita en el regis­tre d'asso­ci­a­ci­ons, prac­ti­cava acti­vi­tats pròpies d'una asso­ci­ació. A més, el gover­na­dor civil adreçà un escrit al jutge de guàrdia en què dema­nava que es fes un escor­coll a l'estatge d'Òmnium “en pre­visión de la exis­ten­cia de actos delic­ti­ves per­pe­tra­dos en el seno de dicha aso­ci­ación”. I el mateix dia 2 de desem­bre, el jutge d'ins­trucció número 9, Miguel Álva­rez Teje­dor, va auto­rit­zar que la poli­cia pogués entrar lliu­re­ment al Palau Dal­ma­ses, “tanto de día como de noche”. La clau­sura afec­tava també tres asso­ci­a­ci­ons més que ales­ho­res com­par­tien la mateixa seu: l'Obra del Ballet Popu­lar, el Secre­ta­riat d'Orfe­ons de Cata­lu­nya i l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans.

L'1 de desem­bre del mateix 1963, l'advo­cat Agustí Bas­sols pre­sentà al Govern Civil el pro­jecte d'esta­tuts de l'Asso­ci­ació Òmnium Cul­tu­ral i en demanà l'auto­rit­zació. Però con­ti­nu­a­da­ment se succeïren els recur­sos i les reso­lu­ci­ons contràries a Òmnium Cul­tu­ral, tant a la Sala del Con­tenciós Admi­nis­tra­tiu del Tri­bu­nal Suprem, com a la direcció gene­ral de Política Inte­rior del Minis­teri de la Gover­nació com al mateix Govern Civil. Com a mos­tra de l'espe­rit jurídic d'aquell moment (si el lec­tor ho vol, el pot com­pa­rar amb l'actual), reproduïm un frag­ment de la reso­lució dic­tada, el 13 d'octu­bre del 1964, pel Minis­teri de la Gover­nació: “… Es pre­ciso tener muy en cuenta que la mayoría de sus pro­mo­to­res [d'Òmnium Cul­tu­ral], con poste­ri­o­ri­dad a su pre­tensión, han ele­vado gran número de escri­tos al Excmo. Sr. Vice­pre­si­dente del Gobi­erno, pro­po­ni­endo la enseñanza en len­gua cata­lana en todos los cen­tros públi­cos y pri­va­dos de enseñanza pri­ma­ria, el uso nor­mal de este idi­oma en las emi­si­o­nes radiofónicas, en el cinema y demás medios de difusión, y el fun­ci­o­na­mi­ento en len­gua cata­lana de las cor­po­ra­ci­o­nes y enti­da­des de todo orden que así lo deseen, y es evi­dente que estas pre­ten­si­o­nes no pue­den esti­marse debi­da­mente como lícitas, por­que infrin­gen el arti­culo 3º del Fuero de los Españoles, sin pre­fe­ren­cia de cla­ses ni acepción de per­so­nas, y si se rea­li­zara la enseñanza pri­ma­ria en len­gua cata­lana se cau­saría una gran difi­cul­tad a todos los alum­nos que no fue­ran nati­vos de la región, y a su vez los natu­ra­les de la misma, de con­dición más modesta, per­derían la ocasión de obte­ner el debido cono­ci­mi­ento del idi­oma cas­te­llano, vínculo de unión y enten­di­mi­ento entre todos los españoles…».

Fins al setem­bre del 1967, la direcció gene­ral de Política Inte­rior no comu­nica que havia “…tenido a bien reco­no­cer la lici­tud y deter­mi­nación de los fines de la aso­ci­ación Omnium Culu­ral de Bar­ce­lona y visar sus esta­tu­tos”. Aquell mateix mes, l'asso­ci­ació era enre­gis­trada amb el número 988 en el Regis­tre Pro­vin­cial d'Asso­ci­a­ci­ons. El 4 d'octu­bre, el gover­na­dor Tomás Gari­cano ordenà la reo­ber­tura del Palau Dal­ma­ses i, el 7 d'octu­bre d'aquell 1967, la poli­cia redactà l'“acta de levan­ta­mi­ento de clau­sura”. L'etapa clan­des­tina a Òmnium Cul­tu­ral s'havia aca­bat.

L'orga­nit­zació del Con­cert per la Lli­ber­tat no té a veure, doncs, amb l'acti­visme d'una soci­e­tat civil inven­tada, sinó amb la con­tinuïtat d'una asso­ci­ació que enguany fa cin­quanta anys va pre­sen­tar al Govern Civil de Bar­ce­lona un pro­jecte d'esta­tuts en què es fixava, de manera enun­ci­a­tiva i no limi­ta­tiva, els objec­tius d'incre­men­tar la cul­tura en gene­ral i les lle­tres i les arts en par­ti­cu­lar; orga­nit­zar cur­sos, con­ferències; con­ce­dir beques, matrícules, pen­si­ons, sub­ven­ci­ons; man­te­nir pre­mis; pro­moure l'edició i tra­ducció d'obres literàries i d'altres publi­ca­ci­ons; i ende­gar tot tipus de mani­fes­tació artística. I tant de nit, com de dia.