Tant de dia com de nit

Després del Concert per la Llibertat, certs sectors polítics i intel·lectuals panespanyolistes han intentat tornar a posar el dit a l'ull de la societat civil catalana en abstracte i a Òmnium Cultural en concret. Es pregunten com és possible que una entitat com Òmnium disposi d'un poder de convocatòria comparable al del Barça de Messi, i ho atribueixen, d'entrada, a les subvencions del govern de la Generalitat. Òbviament, els que apunten en aquesta direcció parteixen de la lògica que els estats creen la nació, i ignoren que, en el cas de Catalunya, és la nació la que ha decidit crear l'estat.

Demà, 11 de juliol, farà exactament 52 anys que es va fundar Òmnium Cultural. Però, de tota la trajectòria, el moment més significatiu d'Òmnium no l'hem de situar en el passat dissabte 29 de juny, sinó en el període de quatre anys transcorregut entre el 2 de desembre del 1963 i el 7 d'octubre del 1967, quan la seu històrica del Palau Dalmases va ser clausurada indefinidament per ordre del governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, amb l'argument que l'entitat Òmnium Cultural, sense estar inscrita en el registre d'associacions, practicava activitats pròpies d'una associació. A més, el governador civil adreçà un escrit al jutge de guàrdia en què demanava que es fes un escorcoll a l'estatge d'Òmnium “en previsión de la existencia de actos delictives perpetrados en el seno de dicha asociación”. I el mateix dia 2 de desembre, el jutge d'instrucció número 9, Miguel Álvarez Tejedor, va autoritzar que la policia pogués entrar lliurement al Palau Dalmases, “tanto de día como de noche”. La clausura afectava també tres associacions més que aleshores compartien la mateixa seu: l'Obra del Ballet Popular, el Secretariat d'Orfeons de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans.

L'1 de desembre del mateix 1963, l'advocat Agustí Bassols presentà al Govern Civil el projecte d'estatuts de l'Associació Òmnium Cultural i en demanà l'autorització. Però continuadament se succeïren els recursos i les resolucions contràries a Òmnium Cultural, tant a la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, com a la direcció general de Política Interior del Ministeri de la Governació com al mateix Govern Civil. Com a mostra de l'esperit jurídic d'aquell moment (si el lector ho vol, el pot comparar amb l'actual), reproduïm un fragment de la resolució dictada, el 13 d'octubre del 1964, pel Ministeri de la Governació: “… Es preciso tener muy en cuenta que la mayoría de sus promotores [d'Òmnium Cultural], con posterioridad a su pretensión, han elevado gran número de escritos al Excmo. Sr. Vicepresidente del Gobierno, proponiendo la enseñanza en lengua catalana en todos los centros públicos y privados de enseñanza primaria, el uso normal de este idioma en las emisiones radiofónicas, en el cinema y demás medios de difusión, y el funcionamiento en lengua catalana de las corporaciones y entidades de todo orden que así lo deseen, y es evidente que estas pretensiones no pueden estimarse debidamente como lícitas, porque infringen el articulo 3º del Fuero de los Españoles, sin preferencia de clases ni acepción de personas, y si se realizara la enseñanza primaria en lengua catalana se causaría una gran dificultad a todos los alumnos que no fueran nativos de la región, y a su vez los naturales de la misma, de condición más modesta, perderían la ocasión de obtener el debido conocimiento del idioma castellano, vínculo de unión y entendimiento entre todos los españoles…».

Fins al setembre del 1967, la direcció general de Política Interior no comunica que havia “…tenido a bien reconocer la licitud y determinación de los fines de la asociación Omnium Culural de Barcelona y visar sus estatutos”. Aquell mateix mes, l'associació era enregistrada amb el número 988 en el Registre Provincial d'Associacions. El 4 d'octubre, el governador Tomás Garicano ordenà la reobertura del Palau Dalmases i, el 7 d'octubre d'aquell 1967, la policia redactà l'“acta de levantamiento de clausura”. L'etapa clandestina a Òmnium Cultural s'havia acabat.

L'organització del Concert per la Llibertat no té a veure, doncs, amb l'activisme d'una societat civil inventada, sinó amb la continuïtat d'una associació que enguany fa cinquanta anys va presentar al Govern Civil de Barcelona un projecte d'estatuts en què es fixava, de manera enunciativa i no limitativa, els objectius d'incrementar la cultura en general i les lletres i les arts en particular; organitzar cursos, conferències; concedir beques, matrícules, pensions, subvencions; mantenir premis; promoure l'edició i traducció d'obres literàries i d'altres publicacions; i endegar tot tipus de manifestació artística. I tant de nit, com de dia.