Cementiri monumental

De morts, a Llo­ret, no és pas que no se'n parli. Sem­pre hi ha alguna ànima cari­ta­tiva que envia algú a l'altre barri després d'una bara­lla amb con­no­ta­ci­ons etíliques o amb ama­gats ante­ce­dents de dro­gues o, com en altres llocs, per des­a­vi­nen­ces con­ju­gals. Tenim pàgina asse­gu­rada a tots els dia­ris. Ara mateix, ens ha sor­tit un cadàver ben enco­frat dins d'un bidó, en una urba­nit­zació. Dis­pensi, el lec­tor, que ho comenti així. Els llo­re­tencs no tenim altre remei si no volem auto­fla­gel·lar-nos més del compte. Hem de riure per no plo­rar. Per tant, bé puc par­lar del cemen­tiri en ter­mes artístics i històrics, que és el que pre­tenc fer avui i que, en certa manera, enllaça amb el tema dels ame­ri­ca­nos que tocava en l'arti­cle de fa quinze dies. Fa poc, els amics del Cen­tre d'Estu­dis Sel­va­tans em van dema­nar que els mostrés el Llo­ret inte­rior, de les cape­lles, del cemen­tiri, del monu­ment a Ver­da­guer... A la nos­tra necròpolis hi ha unes quan­tes tom­bes d'autors impor­tants: Puig i Cada­falch, Bona­ven­tura Conill i Mon­tob­bio (segui­dor de Gaudí), Antoni Maria Gallissà, Eusebi Arnau, Ismael Smith... Em va agra­dar poder fer de guia als com­panys de vocació arqueològica. De tant en tant, al cemen­tiri, també hi tro­bes algun turista il·lus­trat que foto­gra­fia i anota. L'excepció con­firma la regla. El cemen­tiri, del 1900, està en bona part lli­gat a l'època colo­nial, dels ame­ri­ca­nos. Només cal repas­sar la làpida que sege­lla la sepul­tura dels enter­rats. Totes tenen dedi­catòria de “su des­con­so­lada esposa”. Aquesta, evi­dent­ment, ara també ja és a dins. Però, ori­ginària­ment, va ser la que va alçar aquesta segona casa selecta, dedi­cada a l'espòs. L'ame­ri­cano mar­xava jove i tor­nava gran, però amb pesos, i hi havia mol­tes famílies dis­po­sa­des a treure-li un peso de encima. Casar-se amb un home d'edat equi­va­lia a renun­ciar a tenir fills a canvi d'una vida rega­lada o a tenir-ne ben pocs. Mol­tes noies joves van accep­tar el joc i després van que­dar, com diu la placa, des­con­so­la­des. Com que el marit exi­gia que, un cop vídues, con­ser­ves­sin el seu nom –si no, per­dien l'herència– no es tor­na­ven a casar i es dedi­ca­ven a obres pie­to­ses i de mise­ricòrdia. Es movien entorn de l'Església. Durant la Fira dels Ame­ri­ca­nos no crec que ningú pugés al cemen­tiri. Els el reco­mano, però. Tot i que també hi ha pas­sat la urpada inne­cessària­ment inno­va­dora de tècnics i polítics, encara per­met valo­rar en silenci un pas­sat històric no tan llunyà i des­xi­frar, entre les dedi­catòries, les situ­a­ci­ons fami­li­ars de l'època.