Que parli Agamèmnon

La veri­tat és la veri­tat, la digui Agamèmnon o el seu por­quer. La classe política (és una classe, de vega­des sem­bla fins i tot un esta­ment, li agradi o no li agradi a qui en forma part) és una pre­o­cu­pació de pri­mer nivell per a la gent, que tan­ma­teix es queixa però no s'atre­veix a pren­dre el relleu, i dóna con­sells a tort i a dret des de la banda. Molts diri­gents cre­uen que la crítica no va per ells de manera par­ti­cu­lar o, sabent que els inclo­uen, els és ben igual, perquè sem­pre se'n sur­ten. El pro­blema és que a parer meu, i con­tra­di­ent Car­men Rein­hart, el còctel de fac­tors que la història ens ha pre­pa­rat aquest cop és explo­siu, molt més del que es pugui pen­sar, i les opor­tu­ni­tats per encer­tar-ne la solució són ben poques.

Deia fa uns dies Duran i Lleida que ERC ha gua­nyat la bata­lla de les idees, en col·locar el seu tema (com més clar i directe és el tema d'un par­tit, més fàcil ho té per rebre el suport ciu­tadà en èpoques con­vul­ses) en el cen­tre de l'agenda política cata­lana. I és cert, és igual que Duran ho digui per moles­tar els con­ver­gents o per cri­ti­car els repu­bli­cans, la veri­tat és la veri­tat. Ja li va gua­nyar aquesta bata­lla al PSC durant l'època dels tri­par­tits, i es pot com­pro­var en el nivell de depau­pe­ració en què estan els soci­a­lis­tes des del punt de vista de l'orga­nit­zació i de la funció; ara ho fa amb CiU des d'un lloc bas­tant més còmode, on el des­gast de gover­nar no exis­teix i el de ser a l'opo­sició (el que Andre­otti deia que era pit­jor), gràcies al pacte explícit, tam­poc.

Però si no volem caure en la revolta fàcil i cre­iem de debò que aquest és el final d'un temps, hem de ser cons­ci­ents del paper essen­cial que juguen els par­tits que se situen en el cen­tre de l'eix de coor­de­na­des de la política, encara més en un espai-temps com la Cata­lu­nya mul­ti­cul­tu­ral del segle XXI. Aquests par­tits són el PSC i CiU, i per aquesta raó tenen una res­pon­sa­bi­li­tat que no es pot exi­gir ni espe­rar de les for­ma­ci­ons polítiques de les roda­lies, ni d'aque­lles altres que sim­ple­ment volen fide­lit­zar un sec­tor mínim de l'elec­to­rat per con­ti­nuar estant a l'empara (o amb l'excusa) del plu­ra­lisme polític.

Si encara posem la lupa més a prop, ara mateix la res­pon­sa­bi­li­tat és molt més indi­vi­dual que mai. Si dei­xem de banda qui creu en cons­pi­ra­ci­ons ali­e­nes men­tre nega les evidències pròpies, en gene­ral la gent estem essent capaços de dis­tin­gir entre el pre­si­dent i el seu entorn. Aquest entorn és la seva història per­so­nal i pas­sada com a delfí de Pujol, la història de la fede­ració a l'ombra del peix al cove, la història del seu par­tit i les seves ali­an­ces amb UDC. Si és així, si hi ha un entorn i un pre­si­dent Mas més enllà de tot això, el seu sacri­fici ha de ser doble: ha de matar part del pas­sat i ha de matar el pare. Pot­ser, fins i tot, matarà el seu futur, però si és cons­ci­ent de la seva figura incòlume i vol gua­nyar-se un lloc en la història que esde­vindrà, tot­hom que el mira ara i el veu enfron­tat i envol­tat pel cas Palau ha de tro­bar el refe­rent, la fe reco­brada en el sis­tema polític, en la seva acti­tud imme­di­ata envers el que, no ens enga­nyem més temps, sabem que és ver­sem­blant, sabem que ha estat i està essent una dinàmica diabòlica que en el pre­sent pot des­truir un futur col·lec­tiu més espe­rançat i posi­tiu.

Malau­ra­da­ment, per fer-ho caldrà que rene­gui de mans que sens dubte han estat deci­si­ves per dur-lo on és ara. Sem­pre és així; i això no és traïció, és sim­ple­ment reconèixer que la veri­tat exis­teix i que ningú n'és pro­pi­e­tari, tots en som ser­vi­dors. És l'única manera de recu­pe­rar el paper pro­ta­go­nista que ha de cor­res­pon­dre als par­tits de govern. Sols així es pot atu­rar el crei­xe­ment dels par­tits mono­temàtics que tran­si­ten per les zones exte­ri­ors del mapa polític: mirar cara a cara la gent i dir el que fa uns dies va dir Espe­ranza Aguirre, però amb noms i cognoms, com en un acte de con­trició, dema­nant perdó, pur­gant les cul­pes, sabent que se'n deri­varà una penitència. És ben igual quina era la intenció d'Aguirre quan parlà; el que va dir és la veri­tat, i la veri­tat ens va dir el pre­si­dent que ser­vi­ria. És l'hora que parli Agamèmnon.