S'acaben les misses

Al meu poble (1.200 habi­tants) hem pas­sat, en pocs mesos, de tenir missa diària a no tenir-ne ni els diu­men­ges. Només n'hi ha una el dis­sabte a les set del ves­pre que, ara a l'estiu, és a mitja tarda. No és pas que la cosa sor­pren­gui gaire ningú, perquè es veia venir temps ha: la manca de cape­llans es fa més i més evi­dent cada dia que passa i els ser­veis reli­gi­o­sos es van esti­rant i apri­mant per força. Conec mos­sens que por­ten cinc, set i fins onze parròquies, i cada vegada els és més difícil aten­dre-les perquè l'edat va pesant pro­gres­si­va­ment, ine­luc­ta­ble. I amb l'edat, mino­ren les for­ces i la bufera, és clar.

Aquest dia, par­lava amb un d'aquests pro­fes­si­o­nals sobre el tema i, quan li vaig pre­gun­tar quina solució li sem­blava haver-hi, em va esmen­tar un pas­satge evangèlic, aquell en què Jesús diu als dei­xe­bles que els camps estan madurs per a la sega i que dema­nin a l'amo dels sem­brats que enviï sega­dors als sem­brats. És a dir, que la solució, basada ínte­gra­ment en la fe en aquest cas, seria resar, dema­nar a Nos­tramo que faci néixer i madu­rar voca­ci­ons sacer­do­tals, és a dir ope­ra­ris per als seus con­reus. Una solució ideal, és clar, però que per ara no es mos­tra pas gaire ope­ra­tiva, almenys apa­rent­ment, qui sap si és perquè no ho dema­nem o no ho dema­nen prou bé. Ja se sap que el vent de l'espe­rit bufa cap allà on vol sense parar compte, sovint, de les cir­cumstàncies exte­ri­ors que nosal­tres valo­rem més. Men­tre l'amo dels sem­brats va cali­brant les peti­ci­ons i pen­sant com s'ho farà (per dir-ho de forma ente­ne­dora), es van supri­mint mis­ses i es van subs­ti­tuint, en el millor dels casos, pel que es diu cele­bració de la paraula. Al meu rodal, ja ha començat a fun­ci­o­nar així, perquè el nos­tre mossèn porta tres parròquies, qua­tre peda­nies i un impor­tant san­tu­ari. Conec gent que, per anar a missa, ara fan el mateix que fan els que volen anar al cinema: aga­far el cotxe i anar-hi a Olot. Si se'n tenen ganes, no és pas res de l'altre món.

Abans, quan algú començava a anar estret d'armi­lla, és a dir que li començaven a aflui­xar els calés, es deia que se li aca­ben les mis­ses. Ara, el sen­tit figu­rat con­ti­nua vigent i és alhora també real: l'eco­no­mia fla­queja i de quina manera (s'aca­ben les mis­ses) i van min­vant les cele­bra­ci­ons litúrgi­ques de la missa. Una concòrdia o avi­nença plena d'ànima i cos, en aquests temps de manca d'ide­als (diuen) i en què gri­nyola tot o quasi tot? Chi lo sà.