Espiar de veritat

Tot el soroll mediàtic generat per l'afer del micròfon amagat dins d'un gerro de flors a la taula d'un restaurant barceloní, la funció del qual era deixar constància del diàleg personal que van mantenir dues senyores mentre dinaven –o sopaven, tant li fa–, el trobo més estrident que el que hauríem de sentir després que la Cambra de Representants nord-americana donés el vistiplau al programa de recopilació de trucades telefòniques de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA). La premsa posa el seu èmfasi en l'enfrontament que s'ha produït entre la classe política dels EUA a causa de l'espionatge massiu, enfrontament que també ocorre entre membres d'un mateix partit, cosa que sembla deixar en un segon terme la raó fonamental dels debats parlamentaris: el control estatal de les comunicacions telefòniques, el predomini del concepte “seguretat” sobre el dret a la privacitat dels ciutadans, que d'aquesta manera es converteixen en sospitosos pel sol fet de trucar a casa seva per dir-los que arribaran un pèl més tard.

El control massiu dels individus ha estat, des de sempre, tema de novel·les i pel·lícules dites de ciència-ficció, però penso que també, des de sempre, ha estat un desig més o menys intens dels poders públics. Controlar la gent, saber com i què pensa per així poder dirigir-la i fer-la ballar al so que les circumstàncies aconsellin, és cosa que faria feliços molts governants, siguin capitostos d'infames tiranies, siguin els representants més democràtics del poble sobirà. I això és precisament el que ara mateix passa, en principi als EUA, però, com s'ha pogut veure darrerament, també a Europa i a la resta del món. Si vostè vol fer una broma per telèfon o per internet, vagi molt amb compte, perquè els espies oficials poden atribuir-li caràcter d'amenaça terrorista, i si és així, que Déu l'empari. El curiós del cas és que el president nord-americà Barack Obama, que es mostra tan vehement a l'hora de defensar les classes mitjanes, resulta que és el més interessat que se les vigili i controli. I qui diu Barack Obama diu un seguit de caps de govern de, sobre el paper, autèntics estats de dret. O sigui, que la conversa del famós restaurant barceloní no és altra cosa que un “diàleg per a besucs” comparada amb l'immens recull de paraules, orals i escrites, que el poder ens roba, analitza i classifica.