Estafes literàries (i 5): El perquè de Bernat Boades

Nom i Cognom / nom i [email protected]

ui seria prou despietat per dubtar de l'autenticitat d'un llibre que comença així: “En nom de nostre senyor Jesuchrist, e de la sua benayunturada mare humil sempre verge Maria, nostra dona, amén”? Ai las, el Libre de feyts d'armes de Catalunya de Bernat Boades és –fins ara– la més gran estafa literària que hagin conegut mai les lletres catalanes. Una estafa prou ben articulada per haver resistit uns quants segles a les lectures dels savis més doctes de Catalunya, que van protagonitzar allò que, a mitjans de segle XX, l'historiador Ferran Soldevila va qualificar d'“encegament col·lectiu”. Soldevila mateix havia caigut dins la trampa, com ho va reconèixer sense embuts, i va ser durant uns anys un dels actors involuntaris de l'èxit de l'estafa. Sí, cada erudit, cada historiador, cada lletraferit que donava per bo el Libre de feyts d'armes de Catalunya esdevenia una font d'autoritat suplementària per no dubtar de la seva autenticitat.

Per això, quan, el 1929, l'editorial Barcino va començar-ne la publicació, en cinc volums, Enric Bagué, autor del pròleg del primer volum, explicava de bona fe com “a través d'aquestes explicacions, l'historiador se'ns mostra ple de sinceritat i de bonhomia i amb una curiosa barreja de sentit crític i d'ingenuïtat”. Els drames històrics viscuts per Catalunya van fer que calguessin gairebé vint anys més perquè fos publicat el quart volum però, el 1948, Miquel Coll i Alentorn, en un molt llarg pròleg, ja no deixa lloc a cap dubte: tot plegat és una falsedat i, per tant, culpa d'un falsari. El qual falsari havia tingut, però, una idea brillant: fer assumir aquest llibre per una persona real, l'existència de la qual està documentada –una idea que Soldevila va qualificar de “veritable troballa, autèntic cop de mestre”. Bernat Boades va ser de debò clergue a Blanes i va viure de debò a cavall entre els segles XIV i XV. És fals, però que acabés la redacció del Libre de Feyts de Catalunya l'11 de novembre del 1420, ja que aquest llibre va ser escrit en realitat al segle XVII. El veritable autor d'aquesta història de Catalunya era un modest i obscur monjo també blanenc anomenat Joan Gaspar Roig i Jalpí. Les motivacions de Roig i Jalpí, del qual ningú, avui, no coneixeria el nom si no hagués estat descobert com a autor del Libre de Feyts, eren de “falsificador per patriotisme” escriu Coll i Alentorn, ja que volia defensar l'honor i la virtut de Catalunya en un segle certament difícil.

Una vegada sota sospita, no va costar gaire desemmascarar-lo. Un estudi lingüístic i històric rigorós dut a terme per Coll i Alentorn va permetre de no deixar cap dubte sobre la seva autoria. I de passada es va ensorrar el mite de les profecies de Boades: el fet que des del seu pretès segle XV endevinés fets importants de la història futura de Catalunya s'explicava molt millor sabent que el veritable autor de la crònica havia viscut al segle XVII. Així doncs, el nom de Roig i Jalpí hauria pogut ser insultat i menyspreat i, probablement, en molts països hauria estat el cas. Però Catalunya no deu poder prescindir de bones voluntats i per això sap perdonar aquells que obren a la vegada finament i a fi de bé: avui molts pobles i ciutats catalans tenen un carrer de Joan Gaspar Roig i Jalpí.