Diàleg
El nostre temps troba en el diàleg un dels seus referents fonamentals. De fet, la facultat humana del llenguatge té el seu paradís en l'intercanvi enraonat de mots; la conversa, doncs, com a espai comú on es materialitza en l'interlocutor la nostra humanitat. Una certesa que cal anar conreant dia a dia com qui contempla una qualitat a reforçar. Al cap i a la fi, l'àgora d'Atenes ocupa un lloc central en el nostre imaginari: dialogar ha estat, històricament, font de coneixement i via de transmissió d'idees.
Heidegger posa especial èmfasi al “dir de la paraula”. D'alguna manera exigeix al parlant consciència de la seva condició anterior a la parla; hi ha una dimensió –el pensament– on el mot conté tot el seu potencial intacte. De nosaltres depèn romandre atents al joc de la parla, en tant que parlar no és un “mer dir” ans sí un habitar en la paraula abans d'ésser esmentada. Cal tenir-ne cura, cosa que pressuposa escatir el nostre vincle amb el silenci: el camp simbòlic on es desplega l'intercanvi –en un sentit pregó– insta a pensar abans de dir. En aquest context Hans-Georg Gadamer, deixeble de l'autor de L'ésser i el Temps, fa un pas més enllà i contraposa al model tancat de parla del seu mestre, l'humanisme del llenguatge obert a l'Altre.
Perquè aquesta i no una altra és la tradició en què gravita la gènesi d'Europa; la relació dialògica amb el tu ja s'albira, gràcies a Plató, en Sòcrates. Un mètode que exigeix unes regles no escrites a fi de desplegar sense condicions tots els arguments possibles. De fet, es tracta d'un saber escoltar, virtut, d'altra banda, en ple declivi en el nostre model de societat post democràtica. Al capdavall, què no és sinó un infinit acte d'amor reconèixer que potser l'amor no és allò que crec? Obrir-se a la idea prèvia al mot reclama rellegir Petrarca i meditar sobre els següents versos: “Espero en qui conegui bé l'amor/més que disculpa, pietat en preu.” Què és “conèixer bé l'amor”? I si hi ha “qui” el coneix bé, estic disposat a escoltar-ne la premissa?
Crec honestament que hem de retrobar aquell silenci on el pensament recupera la seva vàlua perduda. No hi ha diàleg sense pensament i aquest demana reflexió. Val a dir que dialogar pressuposa un acte de generositat: no hi ha jo possible sense relació amb una contrapart, en potència receptora positiva dels nostres postulats. Estic parlant d'una actitud humanitzant, en certa mesura de renúncia, atès què estic disposat a Ésser sense dogmes –a confrontar el meu criteri–, tot fent bona la màxima d'en Raimon Panikkar: “El diàleg pot aspirar implícitament a certes respostes, però a priori no en pot excloure cap.” Ras i curt: la unanimitat no és l'objecte del diàleg.
Reivindicar el diàleg no deixa de ser una exhortació a renovar la nostra concepció del temps, en contra de la creixent alienació entre individus en plena era tecnològica. Un fer antic que recupera la dimensió humana per restituir-la al lloc que li correspon. Tot amb tot, dialogar no ens pot fer oblidar l'acció política: no es pot estar sempre a l'aguait d'un diàleg impossible; cal, doncs, tenir present que relacionar-se dialògicament resulta indispensable en tot procés d'emancipació, individual o col·lectiu –el llenguatge relliga. Mai, però, n'és el darrer capítol. I és que el diàleg més transcendental de la literatura universal, aquell que mantenen Arjuna i Krishna al Bhagavad-Gîtâ, és, paradoxalment, una exhaustiva apologia de l'acció envers l'alliberament de la pròpia condició sotmesa.
