El retorn de Leo
Després d'un temps apartat dels fogons, Leo hi ha tornat. A Vilallonga, al centre del Camp i a un cop de pedra de la sortida de l'autopista Tarragona-Valls, just davant la casa on nasqué el metge militar Pere Virgili, a la mateixa plaça al mig del poble, on hi ha l'església i l'ajuntament, hi acaba d'obrir el restaurant Petit d' Kastro. Es tracta d'un indret amb encant, amb el luxe de tenir-hi només cinc tauletes, per a divuit o vint comensals, però amb prou espai entre elles per garantir-ne la privacitat de la conversa. Ell cuina els plats i els explica als clients, entrant en detalls si cal, amb el tacte de qui presenta una successió d'obres petites i delicades. Una noia l'ajuda a omplir els plats i a tenir les aïnes sempre netes i a punt. No saps mai amb quina sorpresa obsequiarà el paladar, perquè cuina segons la temporada, el que troba al mercat i la inspiració del dia, si bé sempre procura tenir prou varietat en els plats perquè tothom, finalment, acabi encaixant-hi les seves preferències.
Per anar fent boca, us avança un bocinet de truita amb patata o albergínia, o algun altre detall inicial, precedint la bona nova que vindrà darrere. Pot ser una amanida de patata, bacallà, tonyina i olives negres, amb un pensament d'allioli o bé un empedrat de cigrons amb arengada i escarolada arromescada. O unes favetes amb carxofes, botifarra negra i pernil. O tallarines amb trompetes de la mort, una mica de cansalada viada i una salseta amb tres formatges o, en la versió més lleugera, tallarines de pasta amb tallarines de mar i encara espaguetis amb cansalada, espinacs, pruna i botifarra blanca i negra o, una variant, amb embotit tot trinxat i formatge ratllat. També sepionets amb ceba i carxofes, pop de Tarragona amb fesols grossos i romesco o els bons macarrons de tota la vida. Les guatlles les fa escabetxades, guisades amb vi blanc les cuixes i negre el pit o amb una crema d'all, finíssima, després de molta estona fent xup-xup. Té rostit de porc, fricandó amb carreretes i puré, cuixa de lletó, un original strudel d'albergínia i carn picada, així com coca de patata i brandada de bacallà.
Hi pots menjar verat, tan difícil de trobar fora de casa, o bé llonganissa d'Alforja amb ceba i tomaca. En els arrossos, els àngels hi canten: amb sípia i carxofa, amb guatlla o amb morralets, el gust hi és sempre magnífic i va variant en funció del que hi ha aquell dia, al mercat o a la nevera. També fa ell les postres i sempre hi ha novetats, com ara un cóc de canyella o bé de taronja amb xocolata, un pastís de dues xocolates o bé un perillosíssim pastís de poma, finíssim, només amb poma, talment una coca de vidre. Serveix uns vins de la Conca de Barberà que, un cop tastats i amb bon rastre al paladar, tenen un preu tan raonable com la factura final, escrita a mà en un bloc petit d'espiral, tot sumat i comptat davant vostre.
Leo senyoreja pel seu santuari gastronòmic amb una conversa agradable, sense alçar mai la veu, però amb l'autoritat indiscutible del bon cuiner. Vesteix, sovint, amb uns elàstics sobreposats a una panxeta indicativa d'un nivell envejable de felicitat, un estat de l'ànima que se us encomana i que només pot donar la satisfacció de qui treballa en allò que li agrada i ho fa sense presses. La clientela, ben variada, és més aviat adulta, parelles i famílies senceres. No sé com ho han sabut, però quasi sempre hi ha algun estranger entaulat. Només a l'hivern tanca als vespres, llevat dels caps de setmana, que és quan fa també esmorzars de forquilla i ganivet, amb bona acollida per part dels comensals a qui agrada de començar el dia no pas en dejú, sinó carregats de bons arguments. Gosaria dir que en Leo, segurament, no s'hi farà gaire ric. Ignoro si mai ha arribat a llegir Voltaire, però, com aquest, no hi ha dubte que ha decidit ser feliç, perquè això és bo per a la salut...
