Olive Kitteridge

Potser no heu llegit encara Olive Kitteridge, el llibre que va fer guanyar el Premi Pulitzer a l'americana Elizabeth Strout. Mal fet, poseu-hi remei aquest estiu. L'any 2010 Edicions de 1984 el va publicar en català. Si abans de començar-lo busqueu ressenyes o crítiques publicades sobre el llibre, veureu que només es posen d'acord en una cosa, la més important: la seva qualitat literària. En canvi, hi ha opinions diverses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kitteridge: novel.la recull de relats, retaule de personatges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Elizabeth Strout, encertar amb una fórmula original per escriure un llibre inclassificable. L'autora ens presenta un personatge, Olive Kitteridge, a qui acabem coneixent com si fos una parenta no gaire llunyana. Ens hi anem familiaritzant gràcies al retrat que Strout ens fa de la seva vida quotidiana, però també a través de les històries sobre els seus veïns, exalumnes, parents, fins i tot aquelles persones amb qui la protagonista només hi coincideix de forma esporàdica i casual, però que ens ajuden a fer-nos una idea del seu paisatge vital. No he pogut evitar, en acabar la lectura, de formular-me aquesta pregunta: si s'escrivís un llibre sobre mi, a l'estil d'Olive Kitteridge, quins serien els personatges secundaris de la meva vida que ajudarien al lector a fer-se una imatge de tot plegat? Segur que al meu entorn hi ha –com a la novel·la– una pila de persones que tenen una història llegidora, grans personatges literaris que em passen desapercebuts. La dependenta del forn potser ha viscut un drama familiar, el meu veí del quart potser viu obsessionat per un record malaltís, aquella dona que conec perquè els fills van junts a classe pot estar vivint amb angoixa un matrimoni tenebrós del qual no sap o no vol fugir. I té les seves raons. Quin és el relat del llarg viatge de desarrelament del cambrer que em serveix el cafè cada matí? Em faig el propòsit ferm de detectar aquests personatges, als quals potser no gosaré interrogar, però segur que puc observar per després imaginar-ne les circumstàncies i el passat. Cadascú guarda a dins seu una gran història. És la filosofia d'Elizabeth Strout. I la meva.