Estranys

Els meus ideals republicans de justícia i fraternitat se'm fonen com sucre en aigua quan sento parlar la gent. Quina gent, em direu, quanta gent, on, de què parlen? Doncs la gent normal, bona gent, no pas males persones, gent com vostè i com jo, que segur que si els pregunten als nostres veïns si som amables i considerats diran que sí, que molt. Però quan es tracta dels forasters... Ai, els de fora, els estranys! Amb un exemple m'entendreu millor. Al parc del Migdia de Girona hi ha un grup de persones sud-americanes que fa molts mesos que hi fan estada. Anava a dir que hi viuen, però no puc assegurar que a la nit hi dormin. De dia, en canvi, sempre hi són. No hi ha infants, tots són homes joves, cinc o sis, potser alguna vegada hi he vist alguna dona. Són sud-americans, però no em feu dir de quin país. Que què hi fan? Doncs res. No fan res. S'hi estan. Tot el dia. És casa seva. Per Sant Joan van posar serpentines als arbres i aquell trosset de parc semblava una revetlla particular. No fan soroll, tenen les quatre pertinences ordenades, es renten a la font... Parlen, callen, miren la gent que passa. No surten mai d'aquella raconada i els altres tampoc no s'hi acosten, o sigui que el contacte és només visual. Una vegada se'm va escapar el gos i em van ajudar entre tots a atrapar-lo, molt amables, satisfets de fer alguna cosa útil. Corrien al darrere el gos, i reien molt. Però a la gent no els agraden. Passen a distància, se'ls miren i diuen, severament, amb la veu angulada: “Els haurien de fer fora; això no pot ser; què hi fan, aquí, aquesta gent?” Això ho diuen els que han nascut aquí i també els que fa uns anys, pocs o molts, que han arribat i que, per sort, han tingut més sort. Ningú no vol saber qui són, d'on són, què els falta, si tenen sostre, si mengen, si estan bé de salut. Només saben que no els volen veure, perquè el rostre de la diferència i la pobresa molesta i incomoda: ens fa de mirall, i no ens agradem.