Autèntic Quim Nadal
És enraonador i xerraire, de vegades fins i tot barroc, a la llarga se l'entén de forma meridiana. Fill apassionat d'aquesta terra, català de soca-rel, moderat en les formes, és en el fons un radical, va a l'arrel, per això no amaga que els qui primer van anar a buscar-lo, PSC-PSOE, van fitxar-lo, però igual hauria fet si hagués estat CDC. No va cedir al joc trampós d'en Guerra de mantenir Gerona junt amb Girona, sempre ha estat PSC. El PSOE a Girona era per sumar més un marge de vots. Tants anys després, a Girona, com a la majoria de Catalunya, el PSOE ha perdut el seny sortint de la centralitat catalana i apropant-se al PP i C's. El nacionalisme espanyol és unitarista, impositiu i no igualitari.
Quim Nadal no agrada a tothom, té ferrenys enemics, lògic sent alcalde un munt d'anys. Brillant a l'Ajuntament de Girona (1979-2002), féu d'una ciutat grisa una realitat d'esplendor excelsa, en un dels llocs més convergents del país era sempre elegit, el seu final, crec, fou erroni per l'intent d'una continuïtat artificiosa per poder ser-hi present. La raó de l'errada rau en el ser tan gironí, com els pares i tota la colla de germans que gairebé tenien la ciutat a les seves mans. Ajuntament, universitat, mitjans i xarxa política del PSC. No tots en la mateixa opció política, però sí en la mateixa família.
Com una fura seguia tots els batecs de la ciutat. Prestigi que el va dur a fer un pas endavant sent candidat, el 1995, a la Generalitat de Catalunya quan un Pasqual Maragall fugitiu de l'alcaldia de Barcelona per enfrontar-se a un més desgastat Jordi Pujol va revestir el temps d'espera a Roma en un descans daurat, gens valent, tot sigui dit. Quim Nadal va dur al PSC nous votants de perfil diferent.
Conseller de PolÍtica Territorial i d'Obres Públiques (2003), li toca fer front a la crisi del Carmel, l'enfonsament d'una edificació a causa de les obres d'allargament de la línia 5 del metro i l'afectació i consegüent desallotjament de 84 edificis més. Planificà molt, tota mena d'infraestructures viàries i ferroviàries fins a un llunyà 2026, de la majoria el més calent a l'aigüera. Madrid no pagava, ni paga, espoliava i espolia. Grans idees, pocs calés i alguna fatxenderia d'aquells en qui confiava, el no escoltar sempre a tothom, va deixar una gestió a un nivell menor del que hom pensava. No per ell, sinó pel conjunt i la conjuntura d'un erràtic tripartit.
Diputat al Parlament de Catalunya o portaveu, ara està a veure-les venir retirat de la política activa, però mai de l'interès per la res publica. Una persona que aprecio, historiador seriós i profund. El que farà a la Universitat de Girona, gens fàcil després d'anys lluny de la docència, ho farà bé, és pencaire. És tal com raja. No para. En el llibre d'en Rafael Nadal, Quan érem felicos, una delícia per a bons degustadors, apareix una lleu ombra d'ell, com home de seny, no mancat d'una fina ironia intel·ligent de germà gran.
Ara diu que farÀ d'home bo per demanar el dret a decidir del PSC a Girona, això sí, sense prendre opció per la independència o per l'unitarisme. I ho farà si creu que és bo per al país i per al PSC, per aquest ordre. Si valora que aquesta ambigüitat ens du a la misèria com a poble, es posarà al costat de la gent.
La conclusió és ben diàfana, el compromís d'en Quim Nadal és una notícia excel·lent, ell sap que l'Espanya política no ens vol com som, no ens respecta en llengua i cultura, la Constitució és una presó ideològica per fer-nos callar. Sap que l'única via per surar i sobreviure és ser un estat propi a Europa. En Quim Nadal no s'arruga, per això serà un més a empènyer per aconseguir, 300 anys després de 1714, ser altre cop lliures, per fer un país mes just, social, solidari, modern i de progrés.
